Puigdemont, vist i no vist
Quan semblava que la taula de diàleg marcava un cert canvi d’etapa en el conflicte català, la detenció de Puigdemont va crispar l’ambient, i va donar aire als que presenten la taula com una trampa i intenten mantenir viva l’estratègia de l’embat -evidentment sense explicar el quan ni el com- per mantenir les posicions adquirides. I va desfermar l’entusiasme dels sectors de l’espanyolisme més enrabiat. Gairebé sense temps de pair la novetat, el jutge sard va punxar el globus deixant lliure l’expresident abans de prendre-li declaració. Vist i no vist.
Encara queda camp per córrer fins a la resolució final de la justícia italiana. Si Puigdemont torna a Waterloo en pocs dies, el soroll baixarà ràpid i tornarem allà on érem, després d’un episodi més de la història inacabable en què estem instal·lats. Si Puigdemont fos posat a disposició del Tribunal Suprem espanyol, cosa que cada cop sembla més improbable, entraríem, per un temps limitat, en un retorn a les tensions i a la confrontació oberta.
Tanmateix, mentrestant, dues coses semblen clares. La primera, les pulsions masoquistes d’un sector de la justícia espanyola, que, ferit en el seu orgull, està disposat al ridícul d’anar sumant desautoritzacions de la justícia d’altres països europeus, arrossegant en els seus fracassos la dreta i l’extrema dreta espanyoles, que li fan l’onada, i al govern espanyol i afins que li donen suport de manera més institucional. La segona, l’impacte d’aquest inesperat retorn a episodis ja viscuts a Alemanya i a Bèlgica reforça la imatge de Puigdemont en un moment en què el seu protagonisme començava a decaure en la mesura que el president Aragonès va imposant la seva autoritat, acabant amb el període de presidència vicària de Torra.
En els moments immediats a l’anunci de la detenció, la batalla es va centrar en la pintura del retaule de l’esdeveniment. Sobre el llenç de l’aeroport de Sardenya tots intentaven deixar-hi la seva traça, sabent que els que aconseguissin que predominessin els seus colors haurien assolit una petita hegemonia ideològica per influir en els dies que venen. Sempre amb la taula de diàleg com a cap de turc. Però, de moment, el jutge italià ha començat a apagar el llum, i l’episodi ha decaigut. Potser és l’hora d’assumir que no és per la via dels esdeveniments impactants sinó d’estratègies polítiques consistents i continuades que se sortirà de l’atzucac.
