Pujol a la pantalla

El primer que cal celebrar de Parenostre és la normalitat que significa poder anar al cinema a veure un episodi històric que té com a protagonista algú que va ser president d’un país durant 23 anys. A qualsevol democràcia del món, un drama com el de la deixa de Jordi Pujol, que ha estat el polític català més important de l’últim quart de segle XX, hauria interessat la indústria cinematogràfica, i aquest és un mèrit de Toni Soler, que ja fa temps que ha normalitzat la sàtira política a la televisió.

Parenostre té tantes capes com la vida de Jordi Pujol, i això fa que sigui una pel·lícula molt intensa en els diàlegs i molt farcida de detalls, més que no pas de matisos, que haurien demanat un tempo narratiu més reposat, impossible quan la pel·lícula té l’ambició d’explicar, des de la infantesa fins a la vellesa, la psicologia d’un home esdevingut pare de la pàtria, i fer-ho amb el propòsit ben patent de no deixar-se res, ni el més inconfessable ni el més sublim. El resultat és un retrat tan dur com els mateixos fets, però poc objectable de tan plausible.

Poques vegades ha estat tan escaient dir-ne “interpretació” per definir la feina de Josep Maria Pou a l'hora d’encarnar Pujol, sense imitacions ni paròdies, el mateix que es pot dir de Carme Sansa en el paper de Marta Ferrusola. Com va dir-me un col·lega a l’acabar la projecció de l’estrena, és una pel·lícula sobre la trista condició humana, més encara quan el protagonista és un polític de majories absolutes, que més que votants té creients, però també sobre la trista constatació que a l’estat espanyol les clavegueres fan la feina bruta i l’ordenament jurídic fa distincions entre inviolables i condemnables. Sobretot si són catalans que un dia afirmen que ja no tenen arguments per oposar-se a la independència.

Toni Soler: “No pot ser que especulem sobre qui va matar Kennedy i no sobre què va passar amb Jordi Pujol”