Punt i a part
Divendres van plegar la delegada del govern espanyol i el president d’Òmnium. I tot i la diferència de rang, no és estrany que es parli, sobretot, de l’adeu de Jordi Cuixart. El virregnat és una institució subordinada, mentre que Òmnium ha estat un actor polític important. De la nova virreina, Maria Eugènia Gay, sabem que prové d’una dinastia de togues, típicament espanyola; que va defensar amb zel el 155, i que va intentar fer callar el president del Parlament per haver dit “presos polítics” davant del ministre Catalá. De mèrits, doncs, en té. Queda saber quin destí li espera a Teresa Cunillera, l’anterior delegada. Esperem que el partit se’n cuidi i que no li passi com amb Enric Millo, a qui el PP va haver de recol·locar a l’administració andalusa, raó per la qual ara es diu Enrique.
A Jordi Cuixart no l’espera cap porta giratòria. Té negoci propi, pensa mantenir el seu nivell d’activitat des de la base, i si ha marxat és perquè ha volgut. Deixa Òmnium convertit en un gegant de 190.000 associats, entestat en afavorir el consens i dialogar amb els veïns ideològics de l’independentisme, dos objectius que haurien de resultar indiscutibles però per desgràcia no ho són.
En el retorn a la llibertat, Cuixart no ha perdut el somriure, ni l’afabilitat, ni l’ambició. No el conec prou per opinar sobre com l’ha afectat el captiveri, però sí que crec que la sortida de la presó ha estat per a ell una experiència agredolça. Al cap i a la fi, el van empresonar en vigílies de l’1 d’Octubre, el punt àlgid del moviment sobiranista. El contrast amb el present no pot ser més viu. L’independentisme conserva la majoria al Parlament, però és una majoria poc operativa, i la guerra entre ERC i Junts fa difícil pensar en una nova embranzida.
Cuixart ha mantingut sempre l’optimisme fins i tot quan al carrer es cridava “s’han acabat els somriures”. Tampoc no hi va haver somriures en el pregó de les Festes de Gràcia, quan Cuixart va intentar defensar Ada Colau de la bronca dels assistents, al crit de “no ens deixem dividir!”. Aquell dia Cuixart va començar a rebre crítiques de l’independentisme més radical, i segurament va detectar que el seu ecumenisme ja no s’adeia amb el to ressentit que cada cop més colonitzava les xarxes socials. Després va venir una picabaralla dialèctica amb la Clara Ponsatí, que li va girar en contra el puigdemontisme més abrandat, i finalment, a l’última Diada, va haver de sentir com quatre desgraciats li cridaven “botifler”.
L’adjectiu botifler ja s’aplica indiscriminadament, i ha perdut tota l’eficàcia. Cuixart n’ha vist de tots colors i dubto que la bilis dels irredemptistes l’afecti fins al punt de donar la batalla per perduda. El que sí que pot ser és que hagi detectat que les ferides del 2017 estan molt obertes, i que Catalunya no reprendrà el camí fins que no es desempallegui de certs plantejaments caducats. Cal reivindicar l’1 d’Octubre, i mantenir amb fermesa la batalla jurídica a Europa, ben cert; però políticament cal fer punt i a part. El comiat de Cuixart apunta en aquesta direcció.
En anunciar la seva renúncia, Cuixart va dir que volia “predicar amb l’exemple”, i les mirades s’han girat automàticament cap a Puigdemont i Junqueras (potser també cap a Marta Rovira i Jordi Sànchez). No tinc la sensació que els implicats es vulguin donar per al·ludits. Costa molt abandonar sense saber si el teu viacrucis ha donat alguna mena de fruit. En el cas dels de Junts, a més, el relleu dels lideratges implicaria canviar un discurs que, justament, es basa en la vigència de l’escenari del 2017. I això ja és més complicat. En qualsevol cas, sense Jordi Cuixart les tensions internes dins de l’independentisme no sembla que s’hagin d’amorosir, ans al contrari.
