El puntàs lila
El govern espanyol destituirà la directora de l'Institut de les Dones, Isabel García, i una altra directora, Cristina Hernández, la substituirà. Llegim a l’ARA que “la destitució arriba amb la polèmica sobre els contractes que ella i la seva parella haurien obtingut en municipis del PSOE per la gestió de punts liles”. Pel que sembla, haurien rebut 64 contractes públics d'ajuntaments governats pel PSOE i, amb aquestes adjudicacions, “hauria facturat al voltant de 250.000 euros amb les empreses que comparteix amb la seva dona, Elisabeth García, exassessora del PSOE al Senat”. Jo, si fos elles, els acusaria a tots de masclisme.
Home, descomptem-li l’IVA i els autònoms, les despeses que sempre tens quan muntes un punt lila, i pensem que no està malament. Muntar un punt lila et suposa psicòlegs, taulell, fulletons informatius, potser becaris informadors, un dispositiu connectat amb el 012... Però no gaire més. No és com muntar BCNeta.
Tots nosaltres necessitem un monocultiu, perquè el dolor del món és tan immens que no donem l'abast. Tu et quedes els refugiats; jo, la llengua; aquest altre, el feminisme. Va bé que cadascú tingui la seva obsessió. És la manera. Però quan de la teva ideologia en pots fer un negoci, la teva ideologia es perverteix, perquè, d’alguna manera, sense voler, t’interessa que allò que defenses (amb tot el cor, no cal dir-ho) continuï sent un problema, i no se solucioni mai, i s’amplifiqui i es magnifiqui. És sempre un embolic quan pots treure rèdit de la teva ideologia (el cristianisme, el feixisme, el feminisme, el veganisme, el quilometrisme zero...). Quan l’oci es converteix en negoci per raons polítiques, mau. I llavors hi ha una altra cosa, que no és menor. Quan el negoci el portes a mitges amb la parella. Mau i marrameu.
