Punts cardinals de l'independentisme
Poques hores abans que declarés a la comissió d'investigació sobre l'operació Catalunya, apareixen (via RAC1) uns àudios que demostren que María Dolores de Cospedal ja estava implicada de ple en la guerra bruta contra l'independentisme català l'any 2014, quan era secretària general del PP. D'altra banda, aquest cap de setmana ha aparegut un manifest, signat per quatre exalcaldes de Ripoll (Pere Jordi Piella i Jaume Camps, del PSC; Teresa Jordà, d'ERC, i Jordi Munell, de Junts) que denuncia la xenofòbia de l'actual alcaldessa, Sílvia Orriols, i la seva forma “autoritària i sectària” de governar el municipi. Orriols, per la seva banda, ha contestat com té per costum: amb un vídeo en què es presenta com a víctima, acusa els seus predecessors de ser uns cacics i es presenta (a ella mateixa i al seu partit, Aliança Catalana) com “els vertaders demòcrates”. Durant el mateix cap de setmana, un alcalde actual de Junts d'una ciutat important, Agustí Arbós, d'Olot, en una entrevista a Nació Digital fa picades d'ullet prou explícites a Aliança Catalana amb un discurs que situa els immigrants com a causants de la degradació de les condicions de vida “dels catalans” (“S'ha de frenar d'una manera bastant radical l'arribada massiva de gent per mantenir l'estat del benestar”, hi deia el jove cadell de la nova dreta catalana). Finalment, fa uns dies assistíem a un intercanvi d'insults prou intemperants entre Gabriel Rufián i Francesc de Dalmases, pocs dies després que Oriol Junqueras hagués convidat Jordi Turull a “aparcar els retrets” en la consecució de “quotes de sobirania” del govern d'Espanya, durant el XXX Congrés d'ERC que va avalar àmpliament el renovat lideratge de Junqueras.
Totes aquestes són notícies dels darrers dies, i defineixen bastant bé els punts cardinals en què es mou l'independentisme des de fa un temps (i previsiblement en els mesos i anys a venir). Al nord, el greuge per la guerra bruta i els abusos antidemocràtics de l'estat espanyol; al sud, la guerra entre partits, que sovint s'expressa a través de tírries personals i esclats d'ira infantiloide; a l'est, l'efecte d'arrossegament de l'extrema dreta, naturalitzada pels sectors de la dreta tradicional que n'assumeixen els postulats; a l'oest, les ambigüitats i els equilibris tant d'ERC com de Junts entre el fet de seguir prometent la independència als seus votants i, a la vegada, participar en la governabilitat espanyola.
Els quatre punts combinen visiblement malament, i hi han perdut el rumb no només els partits sinó també sectors amplis del moviment independentista, que va viure els seus dies de màxim creixement quan la idea de fundar una república anava lligada al millorament democràtic, al progrés i a la cohesió social. Els grans partits (i també, a la seva manera, la CUP) van empenyent els dies i els anys, però han perdut la majoria al Parlament i també bona part de la credibilitat, que no revifa ni tan sols davant de la confirmació del joc democràticament inacceptable dels habitants de les clavegueres de l'Estat.
