Dos punts de sutura que no tenia quan m’he llevat

Més de 150 ferits és el resultat de l’accident de Rodalies d’aquest dimecres a Montcada. El fet que les ferides siguin lleus, afortunadament, no impedeix que l’episodi sigui molt greu. Pel que ha estat i pel que hauria pogut ser.

Perquè ja no es tracta de l’avaria de dia sí dia no, que fa arribar tard, amb els costos per a la butxaca de milers de particulars i d’empreses, ni del perjudici per a la salut de tanta gent a la qual han condemnat al fet que agafar un tren al matí sigui el més semblant a una rifa, amb la diferència que aquesta rifa toca massa sovint. No. Ara, a sobre, hem de lamentar desgràcies personals, que resumeix amb traça un passatger accidentat que parla a la crònica de l’ARA: “Tinc dos punts de sutura que quan m’he llevat no tenia”.

La conclusió és senzilla: Rodalies no ha sigut una prioritat de l’Estat. La xarxa, les catenàries, els sistemes de senyalització... Tot això s’ha anat quedant antiquat. El resultat és l’esperable: primer les incidències i després els accidents. Ara Rodalies ha engegat un ambiciós pla inversor fins al 2030, però el temps perdut ha sigut tan gran, malgastant els diners dels nostres impostos en una alta velocitat com no s’ha pogut pagar cap altre país d’Europa, radial i deficitària, que abans que no es comencin a notar les millores passarà temps.

El servei de Rodalies, aquest servei tan preuat que ni socialistes ni populars volen traspassar a la Generalitat, expressa l’interès de l’Estat en Catalunya. Però també diu alguna cosa de la poca capacitat negociadora a Madrid dels diputats catalans de tots els colors, i dels sindicats i de les patronals del nostre país, durant tots aquests anys.