El puny dret
Les revisions a la sentència de l'1-O by Manuel Marchena han tornat a posar en evidència que la dreta nacionalista espanyola fa pinya i puny enfront dels enemics de la pàtria. En canvi, i paral·lelament, tot allò que no és la dreta nacionalista espanyola, una vegada més, es mostra com un batibull de veus desafinades, cridant i ginjolant les unes contra les altres. Seria interessant que cadascuna de les forces que formen part de tot allò que no és la dreta nacionalista espanyola dediqués les seves energies a mirar de combatre (i, eventualment, desgastar) l'evident hegemonia d'aquesta dreta. En comptes d'això, però, s'estimen molt més atacar-se entre elles, per mirar de disputar-se alguns vots entre aquells electorats amb què fan intersecció (ERC i PSOE, Junts i ERC, comuns i PSOE, etc.), o directament només pel gust de molestar-se entre ells.
És prou penós, a més d'inútil, que el PSOE intenti aprofitar la rancuniosa interpretació que el Suprem ha fet de la reforma del Codi Penal per mirar de fer-se perdonar, una vegada més, la seva suposada falta d'espanyolitat pura i dura, i la no menys suposada traïció a Espanya en favor dels independentistes catalans, validant les falses acusacions de PP i Vox en mostrar una necessitat desesperada per rebatre-les. És també un paperot la sobreactuació que fa ERC, intentant presentar-se com a víctima d'un abús de poder que era del tot previsible, també durant la negociació dels delictes de sedició i malversació, i intentant fer lluir una suposada capacitat d'influència a Madrid que, davant del pes dels poders de l'Estat, és pràcticament inapreciable. Comuns i Unides Podem, per la seva banda, es posen de perfil davant d'aquest nou acte de revenja del nacionalisme judicial, enfeinats com es troben en les seves batalles, començant per la de la llei del només sí és sí. I Junts torna a mostrar debilitat i curtor de mires, quan amb prou feines aconsegueix dissimular la seva alegria per les decisions de Marchena, perquè li donen l'oportunitat de tornar a carregar contra ERC i les seves negociacions (Codi Penal, pressupostos) amb els socialistes. Negociacions que ells també han fet o farien, amb resultats no gaire millors. Els intents de marcar pedigrí independentista resulten, a aquestes altures, tan irritants com insignificants.
Els polítics, els jutges i els periodistes de la dreta nacionalista espanyola, en canvi, no titubegen ni perden el temps amb bregues absurdes. Potser s'odien també entre ells (ho fan), però actuen perfectament sincronitzats i greixats quan es tracta de defensar això que ells anomenen Espanya i que en realitat és un conglomerat de privilegis que ells custodien, reparteixen i dels quals gaudeixen. La unitat d'Espanya és la butxaca plena, un grapat de símbols identitaris i una ideologia reaccionària que es planta davant de l'enemic no tan sols amb fermesa, sinó amb autèntic odi. L'enemic, per altra banda, el tenen perfectament identificat: som nosaltres, és a dir, tots aquells que no som la dreta nacionalista espanyola.
