Periodista1. "Tots aquells qui, davant la impossibilitat de viure el que ells volen, en creen un altre d'alternatiu no estimen la festa, estimen la bauxa, que no és el mateix". 2. "Els d'avui migdia no estimen Sant Joan de Ciutadella, sinó el gin amb llimonada". 3. "Aquesta gent estaria satisfeta amb un 'teletubi' botant sempre que tengui un tassó ple a la mà (i si no em creis, anau a la Mucada)". 4. "Que ningú no s'atreveixi a dir-me que això ho fan perquè estimen la festa, per aquí no hi pas". 5."Qui allò que cerca és una excusa per engatar-se, que se'n vagi a les discoteques i ens deixi gaudir de la riquesa cultural i social que representen les festes populars". Són només cinc extractes d'una publicació de les xarxes socials del rector de Pollença en referència a la trobada multitudinària davant cal caixer senyor de les festes de Ciutadella a l'hora del primer toc de flabiol. Ni mascaretes ni distància de seguretat, hi havia.
Que vagi per endavant que més enllà de la distància insondable en les nostres creences i, sobretot, en la participació en l'estructura de poder de l'Església Catòlica, res no em confronta personalment amb mossèn Francesc Vicens, de qui he tingut sempre, i tenc encara, bones referències. Si surt ell avui a rotlo és només com a exemple d'un discurs que començava a prendre forma darrerament i que sembla consolidar-se en aquest temps de confinaments, reclusions i repressions diverses.
Parlem de festes. Amb l'entrada del segle XXI es va confirmar una tendència a la massificació de determinades festes populars que durant els anys vuitanta i noranta havien reviscolat de manera substancial, tot trescant en el pou profund dels anys per servar o fer renéixer protocols i rituals oblidats o, en el millor dels casos, fossilitzats.
La renaixença de Sant Joan a Ciutadella, la Patrona a Pollença, Sant Antoni a Artà, Manacor i sa Pobla, el Firó de Sóller... coincidiren també amb l'explosió de les revetles arreu de Mallorca: Algaida, Montuïri, Pina, Lloret, Biniali... i encara més modernament, amb l'aparició del que hom ha anomenat 'neofestes', liderades pel multitudinari Much de Sineu, amb seqüeles tan anomenades com l'Embala't de Sencelles, les Clovelles de Petra, la Revolta de Vilafranca, el Cosso de Felanitx o l'Orgull Llonguet de Palma.
Tot aquest enfilall de celebracions i festes tenen un tronc comú: la presència massiva de jovent. Posaré d'exemple el cas que em toca de més a prop. Des de fa anys, el dissabte de Sant Antoni a Manacor davant l'Ajuntament no hi falta pràcticament cap dels més de 2.000 alumnes de Secundària del municipi, amb l'afegitó dels centenars d'universitaris de la vila. Només amb això, la festa ja és massiva. Beuen, sí. I riuen. I canten. Fan poble i fan festa. S'estimen, també. Si hi són és perquè no es volen perdre el que consideren "l'esdeveniment més important de l'any", i perquè creuen, així mateix, que són part necessària perquè la festa esdevingui gran i puguin sentir-se'n orgullosos arreu on vagin. D'energúmens que cerquen exclusivament la bauxa, i que s'estimen més "el gin amb llimonada que la festa", evidentment, n'hi ha a cada poble i a cada casa. Aquest és el preu que hem de pagar.
El reviscolament de què parlava suara no hauria estat possible sense la presència massiva de joves. Sense joves, les festes es fossilitzen i esdevenen una mostra nostàlgica d'un passat irrecuperable, sovint lligada a les institucions, encarcarada, estàtica i estantissa. L'antídot per a aquesta mort en vida és la participació transversal del jovent en la festa. Segurament aquesta és la baula que separa les neofestes, exclusives dels joves, de les celebracions tradicionals recuperades, de participació molt més transversal. No calia confinament ni covid-19, ni pesta del futur, perquè sortissin sempre veus carregades d'alliçonament moral, d'expedició de carnets d'autenticitat i de ressentiment envejós criticant el protagonisme entusiasta del jovent en aquestes celebracions.
I ara pareix que amb el confinament els qui abanderaven aquest discurs han trobat un camp adobat per fer créixer una moralitat i fins i tot un puritanisme que no hauria de tenir res a veure amb la celebració viva del poble, contestatària, lliure, rebel i, fins i tot, llibertina. Ara que els joves s'han empoderat i han comprès que no són si no són poble i que el poble sense ells tampoc és, no convendria tallar-los les ales. Ara que les festes han esdevingut una eina de transformació social i cívica indispensable per prendre el pols ideològic i identitari del nostre poble, no convé, tampoc, esterilitzar-les amb injeccions d'innocuïtat i falsa moral.
Sí, jo també critic que els qui anaren davant cal caixer senyor de Ciutadella ho fessin sense mascareta i sense mantenir la distància de seguretat. Això, però, no ha de ser excusa per expedir o retirar carnets a ningú, i molt manco per crucificar cristianament el jovent que, amb la seva participació en les festes, configura la fesomia del nostre poble, del nostre país.