Putin, les eleccions i l'altra Rússia

Dilluns vinent Vladímir Putin serà “reelegit” president de Rússia. El cert és que aquest cap de setmana els votants russos no podran triar cap opció real perquè Putin ha matat el seu contrincant més formidable, Aleksei Navalni, i ha donat ordres d’inhabilitar qualsevol altre candidat amb una mínima possibilitat d’esdevenir un autèntic competidor. Aquest procediment plebiscitari de legitimació –força freqüent en la història d’altres dictadures– també s’aplicarà en algunes zones de l’est d’Ucraïna, que les fonts oficials russes anomenen els Nous Territoris. Cal preveure elevats percentatges de participació i de vots favorables a Putin, uns percentatges que seran tan poc verídics com les seves dissertacions històriques sobre les relacions russo-ucraïneses.

Encoratjat pels signes de debilitat d’Occident, com ara la negativa del canceller alemany, Olaf Scholz, a enviar míssils Taurus a Ucraïna, i la recomanació del papa Francesc instant Ucraïna a aixecar la bandera blanca, el brutal dictador rus provarà de conquistar més territoris ucraïnesos. Putin no creu només que Ucraïna pertany històricament a una Rússia que té el destí indiscutible de ser una gran potència imperial. A diferència dels governs occidentals, el seu règim està compromès, des del punt de vista polític i econòmic, amb la continuació d’aquesta guerra: destina el 40% del pressupost a despeses militars i d’intel·ligència, desinformació i seguretat interna, enmig d’una economia de guerra que no es pot revertir fàcilment a la d’un temps de pau.

Tot i així, aquestes últimes setmanes ens han demostrat que hi ha una altra Rússia, com hi va haver una altra Alemanya fins i tot en el moment àlgid del poder d’Adolf Hitler al Tercer Reich. Milers de russos de totes les edats i classes van córrer el risc de represàlies per retre homenatge a Navalni i van fer així possible aquella imatge inoblidable de la seva tomba coberta d’una muntanya de flors. Al seu funeral corejaven “Navalni! Navalni!”, “Atureu la guerra!” i “Els ucraïnesos són bona gent!”.

Altres valents partidaris d’una Rússia millor, com Vladímir Karà-Murzà i Oleg Orlov, són a la presó i hem de témer per la seva vida. Fora del país, Iúlia Navàlnaia continua la lluita del seu marit amb una valentia i dignitat extraordinàries, i ha deixat clar també que condemna la guerra de Putin a Ucraïna. En un excel·lent exemple de la política “innovadora” que va defensar fa poc al Parlament Europeu, ha fet una crida als seguidors de Navalni perquè aquest diumenge al migdia es presentin als col·legis electorals; oferiran així una imatge visible de l’altra Rússia sense posar en perill directament cap ciutadà. Alguns escriuran la paraula “Navalni” a les paperetes. Mentrestant, centenars de milers de russos que detesten el règim de Putin i es moren de ganes que Rússia formi part d’Europa i Occident s’han tornat a instal·lar a l’estranger.

És impossible calibrar el suport que té en realitat aquesta altra Rússia dintre del país. Es calcula que han arrestat uns 20.000 manifestants des del començament de la gran invasió fa poc més de dos anys. Quan augmenta la repressió també augmenta la por, fins i tot la por de dir el que realment penses als enquestadors, periodistes o diplomàtics. A això s’hi afegeix la dificultat psicològica de reconèixer que el teu país, que es considera la víctima històrica d’invasors des de Napoleó fins a Hitler, és també un agressor criminal contra el veí que té més a prop. I, com molts altres països poden testimoniar, la pèrdua d’un imperi sempre és difícil d’acceptar.

Un experimentat observador que encara viu a Rússia em diu que, segons els seus càlculs, un 20% de la població dona suport actiu a Putin; un 20% s’hi oposa activament i el 60% accepta passivament les coses tal com són, sense entusiasme, però també convençuts que el canvi no pot venir de baix. Potser això no són més que suposicions. Només podem estar segurs d’una cosa: si al final triomfa l’altra Rússia, el nombre dels que sempre li hauran fet costat es multiplicarà com les relíquies de la Vera Creu, com els membres retrospectius de la Resistència a França i Alemanya després del 1945.

Passi el que passi aquest cap de setmana, seria una gran ingenuïtat esperar un canvi de règim en un futur pròxim, ni tan sols un gir polític important al Kremlin. Potser les consultories de “risc polític” guanyaran sucosos honoraris per fer prediccions sobre la política interna russa. El cert és, però, que l’únic que es pot afirmar amb seguretat sobre el futur de Rússia és que ningú sap quan ni com arribarà el canvi polític, ni si aquest canvi serà per a bé o per a mal, ni si –que és el més probable– primer vindrà una cosa i després l’altra.

En aquestes circumstàncies, com es pot dissenyar una política per a Rússia? Un brillant observador dels afers russos ha comentat que abans del 2022 Occident tenia una política per a Rússia però no per a Ucraïna, mentre que ara té una política per a Ucraïna però no per a Rússia. Jo afirmaria que la nostra política per a Ucraïna és la nostra política per a Rússia, i l’única que en aquest moment pot ser eficaç. Això és així perquè la política de Putin per a Ucraïna és també la seva política per a Rússia.

Dmitri Medvédev, expresident rus i principal altaveu de Putin, va afirmar fa poc, al davant d’un mapa gegant en què tot Ucraïna, excepte una petita zona al voltant de Kíiv, apareixia com a Rússia, que “Ucraïna és sens dubte Rússia". Fixeu-vos en el llenguatge clarament colonial: no va dir que Ucraïna “va amb” Rússia, sinó que Ucraïna és Rússia. Compareu: Irlanda és la Gran Bretanya (1916), Polònia és Alemanya (1939), Algèria és França (1954). Una Rússia que incorpori Ucraïna continuarà sent un imperi. Una Rússia sense Ucraïna ha de començar el llarg i dolorós camí recorregut per altres antigues potències colonials des de l’imperi fins a un estat-nació més “normal”.

Aquest procés sol durar dècades i va acompanyat d’inestabilitat i conflictes. De tota manera, des d’una perspectiva més immediata, una victòria d’Ucraïna –per a la qual, tot i els recents cants de sirenes en sentit contrari, Kíiv ha de recuperar la major part del seu territori en un futur immediat– seria una gran derrota per a Putin. Aquesta derrota tindria més possibilitats de catalitzar un canvi polític a Rússia que qualsevol altra hipòtesi alternativa.

A curt termini, això augmentarà el risc que Putin hi respongui amb una escalada i que sembri la inestabilitat. Per aquest motiu, una política realista per a Rússia ha de mantenir obertes totes les línies possibles de recollida d’informació i comunicació amb el país; també fa falta un pla de contingència detallat per a cada eventualitat, de la pitjor a la millor, i s’han d’enviar missatges clars al Kremlin sobre el cost d’una nova escalada. Occident també s’ha d’esforçar més per fer costat a l’altra Rússia allà on pugui, que de moment vol dir sobretot fora del país i a través de canals virtuals.

Estem al començament d’un nou període de la història europea i el que fem aquest any tindrà conseqüències durant les futures dècades. Ajudar Kíiv a guanyar aquesta guerra no és només l’única manera de garantir un futur democràtic i pacífic per a Ucraïna; és també el màxim que podem fer per reforçar les possibilitats d’una Rússia millor a anys vista.