Putin és l'enemic

Els ciutadans europeus comencen a estar cansats de la guerra a Ucraïna i cada cop són menys els que creuen que Rússia podrà ser expulsada del territori envaït. Dos anys després de l’ocupació, dos anys enterrant morts i assistint a la destrucció del país, la situació dels ucraïnesos s’acosta a la desesperació, amb una guerra enquistada que sembla que no s’acabarà mai. Una guerra per a la qual falta armament i un compromís europeu i nord-americà inequívoc que avui no existeix i que condemna els ucraïnesos a l’agonia. 

Complaença postsoviètica

Els líders occidentals que dubtaven de la credibilitat de les amenaces de Putin es van equivocar. El seu assaig publicat el 2021 i titulat Sobre la històrica unitat de russos i ucraïnesos argumentava que Ucraïna era el mateix bressol de Rússia i que els seus habitants sempre havien sigut russos. Putin va avisar i va complir les amenaces, però Occident es va equivocar al no creure’l, i després també es va equivocar assumint que la guerra seria curta i decisiva. Vista avui, la complaença dels països occidentals amb la Rússia postsoviètica ha sortit molt cara i tot indica que anirà a pitjor. Rússia gasta el 7,5% del PIB en defensa, Putin controla el país amb un puny de terror i l’expansionisme imperial no s’aturarà. El dictador manté la cohesió gràcies a la guerra i al terror intern.

Seguretat europea

Les amenaces russes i la guerra d’Ucraïna haurien d’haver tret el vel dels ulls dels europeus sobre la seva seguretat. Europa no pot comptar amb els EUA guanyi qui guanyi les eleccions. Trump parla obertament de despenjar-se de la defensa europea, però també els Estats Units de Biden miren i miraran cada cop més cap al Pacífic i no cap a l’Atlàntic.

L’amenaça de Trump si arriba a la Casa Blanca deixa Europa en la situació més delicada de les últimes dècades. Rússia pot tenir en una dècada un nivell de militarització pròxima a la soviètica i Europa i l’OTAN estan dividits però condicionats per l’article 5, que compromet els països de l’Aliança a defensar-se mútuament.

Contra la democràcia

Morís com morís, Vladímir Putin és el responsable de la desaparició del líder opositor Aleksei Navalni. No sabem com ni quan va morir exactament i no hi haurà una investigació ni una autòpsia independents. Segons Novaya Gazeta Europe, una “misteriosa commoció” va tenir lloc dijous a la nit al penal IK-3 i sembla que les mesures de control als interns responien a la mort de Navalni. No sabem com va morir, però sí que sabem que la presó on era tancat és com un gulag soviètic. 

L’endemà de la mort de Navalni l’exèrcit ucraïnès es va retirar de la ciutat d’Avdíivka, donant als russos la primera victòria significativa de l’últim any. Mentrestant, el Congrés nord-americà continua pendent d’aprovar l’ajuda militar als ucraïnesos. 

Europa i els EUA preparen noves sancions contra Rússia que s’estenguin a les empreses xineses que participen en l’esforç bèl·lic rus. Però les sancions no són substitutives de l’ajuda militar. És així de trist. De fet, és una realitat que les sancions no estan funcionant. L’FMI tenia la previsió que el PIB rus es reduís una desena part entre 2021 i 2023, però no només no ha caigut una desena part, sinó que ha crescut lleugerament. Rússia ha buscat socis alternatius i noves aliances per al comerç de petroli. Com explica The Economist, el 2022 el 60% del cru de la Rússia occidental es transportava en tancs europeus. En resposta a les sancions, avui més petroli rus es comercia a Dubai i Hong Kong que a Ginebra. En aquest temps han aparegut molts països disposats a fer de testaferro i de pont. Armènia, el Kazakhstan i el Kirguizistan importen com mai béns europeus i s’han convertit en proveïdors de béns essencials per a Rússia. 

Els ucraïnesos tenen mal pronòstic, però també en tenim els europeus en general. La política exterior dels EUA ha canviat, així com la voluntat d’implicació amb Europa. Si Trump guanya les eleccions s’obrirà una nova era definitivament i les qüestions de segu retat demanen estratègies cares i a llarg termini. L’eix de Putin i la Xina canvien completament els equilibris coneguts fins ara i Europa no pot ser un observador. Avui és un actor amb un soci en guerra que necessita ajuda per aturar la invasió. És clar que s’acabarà a la taula de negociació, però Kíiv hi ha d’arribar en una situació de força i no a prop de l’agonia. Dependrà dels socis europeus i dels congressistes nord-americans, cada dia més aliens al món i a la defensa de la democràcia.