A Putin li encanta que França i Alemanya discuteixin
La relació francogermana sempre ha estat complicada i mai no ha estat lliure de conflictes i tensió. Que la cooperació entre aquests dos països clau de la Unió Europea és necessària i que beneficia tot el bloc, ho comprèn tothom. Però, així i tot, mai no han acabat de superar les diferències actuals i històriques.
Una de les raons és que França i Alemanya tenen un nivell de fortalesa semblant, però en dimensions diferents. Durant el procés gradual d'unificació europea que s'ha desenvolupat durant les últimes set dècades, Alemanya (deixant de banda la divisió entre 1945 i 1990) ha estat poderosa en l'àmbit econòmic, però insegura en l'àmbit diplomàtic. França, en canvi, ha fet ostentació de fortalesa militar i cultural i d'una tradició ininterrompuda com a potència europea. Després de la derrota d'Alemanya a la Segona Guerra Mundial, Charles de Gaulle va atorgar molta importància a refermar la renovada confiança de França en si mateixa.
Alemanya va fer tot el contrari. Al final de la Segona Guerra Mundial era una potència fallida amb reputació d'iniciar desastres europeus. L'estat i la cultura alemanys eren sinònim de la fallida moral total de l'era hitleriana. Els nazis havien arrossegat Alemanya a un estat de barbàrie i, usant tecnologies modernes i teories pseudocientífiques, havien comès un genocidi contra els jueus europeus, els gitanos i més comunitats, a més de devastar grans àrees del continent europeu. En síntesi, els alemanys van tenir Hitler, que els va conduir a un abisme i els va deixar un llegat durador de vergonya, mentre que els francesos van tenir De Gaulle, salvador de la nació en la seva hora més fosca.
A banda d'això, els dos països compartien una enemistat que venia de més enrere. Ja abans de la Segona Guerra Mundial les dues potències havien combatut durant diversos segles (hi va tenir molt a veure el fet que Alemanya hagués contribuït a l'ascens del protestantisme, mentre que França va continuar sent un bastió del catolicisme). França té una llarga tradició com a estat nació, mentre que la primera unificació política d'Alemanya va tenir lloc molt tard, el 1871. Per aconseguir la integració reeixida de l'Alemanya postnazi a un nou ordre europeu, calia superar tota aquesta història: mentre hi hagués la mínima possibilitat de repetició de l'hostilitat francogermana, una pau duradora seria inabastable.
Feliçment, Europa va aconseguir establir un nou esquema de seguretat, amb l'ajuda decisiva dels Estats Units, començant per la fundació de l'OTAN el 1949 i seguida per la formació de la Comunitat Europea del Carbó i de l'Acer el 1951. D'allà es va passar a la creació, el 1957, de la Comunitat Econòmica Europea i després a la reunificació alemanya el 1990. El canceller Helmut Kohl i el president francès François Mitterrand van tenir un paper important en la redacció del Tractat de Maastricht, que amb l'entrada en vigor el 1993 va ser l'inici formal de la UE.
Avui Alemanya i França continuen sent els dos països més grans i poderosos de la UE, tant en termes de població com per la mida de l'economia. França també és una potència nuclear i membre permanent (amb poder de veto) del Consell de Seguretat de les Nacions Unides. Quan França i Alemanya van en la mateixa direcció, generalment aconsegueixen que la resta d'Europa els acompanyi.
Aquesta unitat i determinació s'han tornat més importants que mai des que el president rus, Vladímir Putin, va llançar la guerra no provocada d'agressió contra Ucraïna. Si hi afegim la possibilitat que l'expresident dels Estats Units, Donald Trump, pugui tornar a la Casa Blanca, l'imperatiu de reforçar les defenses europees és encara més urgent.
Per això, una de les prioritats més immediates és preservar la independència i la sobirania d'Ucraïna, cosa que ha de ser l'objectiu central de la visió estratègica dels líders de França i d'Alemanya. Però, en comptes d'això, els governs dels dos països més importants d'Europa han ofert els últims temps mostres públiques de divergència.
Fa algunes setmanes, el president francès Emmanuel Macron va dir que no descartava l'enviament de tropes a Ucraïna, cosa que va motivar una reprimenda directa del canceller alemany Olaf Scholz. Ara els dos líders, juntament amb el primer ministre polonès Donald Tusk, fan malabarismes per tornar a presentar un front unit. Segurament el mal autoinfligit fa les delícies de Putin.
L'última cosa que necessita Europa és posar-se a discutir sobre qui és més atractiu, més fort o qui mana més. Tenim davant nostre una guerra de conquesta que ja ha entrat al tercer any. Rússia vol esborrar el veí del mapa. El que està en joc aquí no és només la llibertat d'Ucraïna, sinó la totalitat del continent europeu.
Els governs de França i Alemanya han d'establir noves regles bàsiques. Qualsevol disputa entre ells s'ha de resoldre a porta tancada i ningú no ha d'emetre declaracions públiques sense acord previ. Que els principals líders de la UE es contradiguin és música a les orelles de Putin.
Vivim temps estranys. Si Putin se surt amb la seva en aquesta guerra, segur que continuarà cap a l'oest. I Europa podria tenir la mala sort de llevar-se al novembre amb la notícia d'una altra presidència imminent de Trump. Estaríem atrapats entre una Rússia imperial bel·licista i uns Estats Units aïllacionistes. I si en aquell moment França i Alemanya es continuen barallant en públic, una situació que ja és perillosa podria ser molt pitjor.
Copyright Project Syndicate
