Si Putin no desperta Europa, què la despertarà?
“¿Creu que hi haurà una generació del 22?”, em va preguntar fa poc una estudiant de la ciutat universitària de Göttingen, a Alemanya. Volia dir una fornada d’europeus que veuran com la guerra a gran escala d’Ucraïna, que va començar arran de la invasió russa el febrer del 2022, configurarà la seva manera de pensar i actuar en política durant la resta de la seva vida. És una pregunta important.
A l’actual Europa li han donat forma quatre generacions polítiques clau: la del 14 (els membres de la qual van viure de joves una experiència, la Primera Guerra Mundial, que els va canviar la vida), la del 39 (amb la Segona Guerra Mundial), la del 68 (amb el 1968 i totes les seves diferents manifestacions) i la del 89 (arran de la caiguda del Mur de Berlín i la fi de la Guerra Freda).
En tots els casos, el moment decisiu per a la seva formació els arriba al començament de la vida adulta i, per això, la generació en qüestió tarda força temps a arribar al poder. Representants de la del 68, com l’alemany Joschka Fischer, el britànic Jack Straw i el francès Lionel Jospin, han tingut un paper destacat en la política europea fins als anys 2000. Membres de la del 89, com el primer ministre txec Petr Fiala i el ministre d’Economia alemany Robert Habeck, porten ara el timó.
Fa pocs anys el nostre projecte Històries d’Europa, promogut per la Universitat d’Oxford, va investigar les fites decisives per a la formació dels actuals joves europeus. Aleshores semblava que no n’hi havia cap que es pogués comparar amb el 1989, el 1968, o les dues guerres mundials. En canvi, sí que vam trobar una experiència compartida, la lliure circulació per tot Europa, i una preocupació dominant, el canvi climàtic. Hi havia, però, unes fites específiques per a uns determinats subgrups geogràfics: les guerres a l’antiga Iugoslàvia per als europeus del sud-est; la crisi de l’eurozona per als joves grecs, espanyols i portuguesos, i el Brexit per a britànics i irlandesos.
Sigui com sigui, crec que la invasió a gran escala d’Ucraïna per part de Putin ha de sacsejar una nova generació política paneuropea. Si la guerra més gran que hi ha hagut Europa des del 1945 no desperta aquests joves, què els despertarà?
Se sol reaccionar amb entusiasme davant d’aquesta idea. A mi també m’encantaria veure una nova generació política amb uns objectius compartits que impulsés el projecte europeu. Però ni en les enquestes d’opinió ni en les converses que he mantingut amb joves europeus hi he trobat cap prova fefaent de la seva existència.
A Ucraïna he conegut molts joves per als quals la guerra serà, sense cap mena de dubte, el moment decisiu de la seva vida política: una combinació del 1939 i el 1989. A Polònia i Estònia hi he vist un efecte semblant, encara que amb menys intensitat. Però a l’Europa Occidental és molt menys visible. Hi ha una gran simpatia per Ucraïna, reforçada per les trobades personals amb refugiats ucraïnesos, però la guerra s’ha convertit en una notícia més entre moltes altres.
També hi ha grans diferències d’actitud fins i tot entre els països del centre i l’est d’Europa més pròxims a la zona de combat. Segons una enquesta feta fa poc pel think tank GLOBSEC, aproximadament un terç dels enquestats búlgars i eslovacs diuen que Occident és el principal responsable de la guerra d’Ucraïna. Un 50% dels eslovacs –una xifra sorprenent– està d’acord amb l’afirmació “Els EUA representen una amenaça per a la seguretat del meu país”.
El desglossament per generacions és encara menys clar. L’anàlisi en profunditat de l’enquesta efectuada per al nostre projecte de recerca i el Consell Europeu de Relacions Exteriors demostra que només el 46% dels joves d’entre 18 i 29 anys consideren Rússia com un adversari, davant del 60% dels més grans de 60.
En alguns dels deu països europeus que hem investigat els joves semblen prooccidentals, però en d’altres són més crítics amb Occident. Els joves europeus en general només són més positius que la gent gran pel que fa al suport a la futura adhesió d’Ucraïna a la UE.
A més, aquestes enquestes no reflecteixen la importància relativa del tema. Les meves converses amb joves europeus fan pensar que temes com el canvi climàtic, la desigualtat socioeconòmica i les seves expectatives vitals, que consideren desastroses, tenen per a ells com a mínim la mateixa importància –o potser més– que aquesta guerra.
¿Vol dir això que la generació del 22 és només un somni dels vells membres de la del 89? ¿O que, en el millor dels casos, serà només un altre d’aquests subgrups geogràfics? Potser, però no per força. Per motius evidents, el 1989 es va viure amb més intensitat a l’est d’Europa que no a l’oest, però tot i així va configurar tota una generació de futurs líders. L’apassionant marxa de la llibertat desencadenada per la caiguda del Mur de Berlín els va comprometre de per vida a aconseguir l’objectiu d’una “Europa unida i lliure”.
Les generacions polítiques no neixen sinó que es fan. Per tant, en realitat la pregunta se li ha de fer a aquesta estudiant de Göttingen i als seus companys. ¿Creareu una classe política, la de la generació del 22, que combini la defensa de la llibertat i el restabliment de la pau a Europa amb les preocupacions de la vostra generació, com ara la igualtat en tots els àmbits i una transició energètica ecològica? Aquesta és sens dubte l’esperança dels vells membres de la generació del 89 i del 68, però depèn de vosaltres.
