Putin i la seva gran derrota a Síria

Aquesta vegada, quan Bashar al-Assad va començar a caure, Rússia no era al seu costat per aguantar-lo.

Rússia ha observat pràcticament des de la barrera l’avenç fulminant dels rebels sirians, que han travessat el país i en menys de deus dies s’han apoderat d’Alep, Hama i Homs, fins a entrar diumenge a Damasc, la capital. Al-Assad ja se n’ha anat, i multituds de sirians han celebrat eufòrics la seva marxa. Per a Rússia, on s’ha refugiat Al-Assad, la caiguda del seu govern representa una pèrdua devastadora. Estan ara en perill dècades d’inversions militars i polítiques per assegurar-se un punt d’influència al Mediterrani. Tot i que a Vladímir Putin potser li queda encara alguna carta a la màniga en una Síria post-Assad, el fet és irrefutable: acaba de patir una important derrota.

Els llaços de Rússia amb la família Al-Assad es remunten als anys setanta, quan Hafiz al-Assad –el pare de Bashar– va consolidar la posició de Síria a l’òrbita soviètica. Quan Al-Assad fill es va enfrontar a una revolta pacífica amb una violenta repressió que es va convertir en un conflicte sagnant, la reacció de Rússia va ser vetar, a principis del 2012, una resolució del Consell de Seguretat de l’ONU que demanava la dimissió del dirigent sirià. Un any abans, Putin, aleshores primer ministre, va titllar de “crida medieval a una croada” una resolució de les Nacions Unides que autoritzava els atacs aeris contra el dictador libi, el coronel Muammar el-Gaddafi, i diuen que es va posar fet una fúria quan el van assassinar. Putin va decidir que Al-Assad no tindria la mateixa fi.

Els anys següents Putin va subministrar a Bashar al-Assad una important ajuda militar. El 2015, quan les forces del dirigent sirià controlaven amb prou feines el 20% del país, Rússia va llançar una operació militar per salvar-lo. El 2017 Moscou va ajudar a negociar un alto el foc temporal en algunes zones de Síria, i després va permetre que les forces del règim s’apoderessin sense contemplacions de molts d’aquests llocs. Amb el temps, la seva presència militar es va transformar en una força més petita capaç de gestionar conflictes de baixa intensitat, però Rússia no es va retirar mai de Síria, ni tan sols el 2022, quan la invasió d’Ucraïna va eclipsar totes les altres prioritats en matèria de política exterior. En aquell moment, mantenir-hi una presència –com ara la base aèria de Hmeimim i la base naval de Tartus– també era fonamental per a les operacions militars russes a Líbia, la República Centreafricana i el Sahel, una nova frontera per a la projecció del poder de Moscou.

El suport militar rus es complementava amb un pacient suport polític. Putin i Bashar al-Assad van ser carn i ungla durant diverses rondes d’àrdues conferències de pau que intentaven negociar una solució per al conflicte. El 2013 Putin es va erigir en defensor a capa i espasa d’Al-Assad –i, de passada, va deixar al descobert la debilitat de la “línia vermella” del president Barack Obama a Síria– quan va posar la mà al foc per la destrucció de les armes químiques d’Al-Assad al cap d’un any i va impedir així la perspectiva d’atacs aeris nord-americans. (Uns anys més tard, més de 80 civils sirians van morir en un atemptat amb gas sarín que els Estats Units van atribuir a les forces del règim.)

A principis del 2018, Rússia va acollir un congrés sirià a la ciutat balneària de Sotxi amb l’assistència majoritària de delegats pro-Assad, i en el qual es van diluir les ambicioses perspectives d’una transició política a una reforma constitucional. Quan la guerra a Síria es va apaivagar, els diplomàtics de Moscou es van dedicar a fer pressió a favor de les tres R: reconstrucció, retorn dels refugiats i rehabilitació d’Al-Assad.

Durant tot aquest temps Rússia s’ha vist sovint frustrada per les negatives del règim d’Assad a fer ni tan sols la més mínima concessió, com ha posat de manifest el menyspreu mostrat de vegades a Al-Assad pel mateix Putin.

Però Rússia no va tirar mai la tovallola, fins que la guerra de Síria es va reactivar de sobte el mes passat. Si la persistent obstinació d’Al-Assad ja havia abusat de la paciència de Rússia, la dinàmica d’aquestes últimes setmanes ha fet la resta. Molts soldats d’Al-Assad es van limitar a apartar-se del camí dels rebels, i aviat va quedar clar que els iranians, que durant anys també li havien fet costat, tampoc vindrien a ajudar-lo. Rússia va emetre senyals de la seva creixent preocupació i va intensificar els bombardejos a la província d’Idlib, situada al nord-oest i controlada pels rebels, però no va moure un dit per reforçar la seva presència a Síria. A mesura que els rebels avançaven, cada vegada era més evident que no hi hauria cap intervenció decisiva per part de Moscou. Amb la capacitat militar russa absorbida per Ucraïna, els seus càlculs van canviar: segurament Putin es va adonar que ja era hora de deixar caure Al-Assad i prioritzar el manteniment de les seves bases militars en una nova Síria.

Però, així i tot, la caiguda del dirigent sirià representa una pèrdua. El rescat d’Al-Assad, un alauita, per part de Putin desagradava profundament els estats àrabs sunnites, perquè consideraven que el conflicte formava part d’una lluita més àmplia amb l’Iran xiïta. Però el president rus es va guanyar el respecte de tota la regió i també a fora, sobretot entre els líders autocràtics, perquè va fer costat al seu aliat i ho va demostrar als nord-americans. Aquest respecte està ara en perill, i per això la decisió de Putin de concedir l’asil a Al-Assad és potser un intent desesperat de donar a entendre que no abandona els seus.

Rússia sempre podrà justificar els seus contratemps a Ucraïna al·legant que lluita contra “l’Occident col·lectiu”. Pot explicar que l’any passat va deixar caure els seus aliats armenis durant l’ofensiva de l’Azerbaidjan a l’Alt Karabakh perquè hi ha ara unes realitats regionals canviants, mentre espera que pocs en prenguin nota. Però Síria és diferent. Els spin doctors russos no poden fer prou gimnàstica retòrica per amagar el fet que l’abandonament d’Al-Assad és el senyal més clar, des de la invasió d’Ucraïna, que hi ha uns nous límits per a la projecció del poder rus.

A més de veure com s’ha debilitat un soci com l’Iran, Rússia perdrà força davant d’altres pesos pesants regionals, sobretot Israel i Turquia. L’associació amb Al-Assad i Hezbollah va convertir Rússia en un “veí del nord” per a Israel, que havia d’informar Moscou quan atacava peons iranians a Síria. Israel també s’ha hagut de moure amb precaució en el tema d’Ucraïna, tot i que Rússia es va aproximar a l’Iran i ha adoptat una posició propalestina sobre la guerra de Gaza. Ara, amb Al-Assad desaparegut i els iranians fora de joc a Síria, Israel té més marge de maniobra.

En el cas de Turquia, amb la qual Rússia manté una ja antiga rivalitat, la pèrdua és sens dubte més gran. A més d’haver acumulat capacitat d’influència sobre Rússia des de la invasió d’Ucraïna, Turquia, gràcies al seu suport a l’oposició armada siriana, tindrà potser un enorme poder de negociació en qualsevol transacció sobre el futur paper de Moscou a Síria.

L’expulsió d’Al-Assad també podria comportar una pèrdua més tangible, la de les bases de Hmeimim i Tartus. No cal dir que Rússia farà tots els possibles per conservar-les. Els canvis del llenguatge quan parla dels nous interlocutors sirians –que ja no són “terroristes” sinó “l’oposició armada”– fan pensar que s’estan fent gestions diplomàtiques.

En aquest sentit, Rússia se’n pot sortir. Però la seva influència a Síria –i el pes que li conferia a tota la regió– no tornarà a ser mai més la mateixa.

Copyright The New York Times