Qatar i la denúncia poruga

Quan el 16 de maig del 2022 Jake Daniels va afirmar-se gai en una entrevista a Sky Sport era la primera sortida de l'armari d'un futbolista en actiu a Europa des del 1990. En aquest context, veure la selecció alemanya tapar-se la boca a Qatar en defensa dels drets LGTBI, com a lesbiana us ho dic, m'ofèn. Com m'ofèn veure Penélope Cruz tallant-se el serrell com si estigués a la pelu en defensa de la llibertat de les dones iranianes. La defensa d'una causa justa, penso, bé mereix una esquilada, una mica de risc ni que sigui estètic, un no depilar-se el bigoti, un sortir a les fotos sense maquillatge, però també sense bòtox, amigues, també sense bòtox.

Aquestes accions hiperamplificades però molt simplistes són perverses: assenyalen al mateix temps que silencien, i el retorn que té la denúncia és en washing, una rentada de cara que desencadena un procés d'invisibilització.

El malestar derivat. El secret d'aquestes noves polítiques de l'opinió pública global és que parteixen d'un fet just, cosa que contribueix a la solidaritat en un context en què la lluita per causes justes forma part de la marca comercial de qualsevol persona o entitat amb vida pública, de qualsevol amb Twitter o Instagram. Les denúncies de la situació dels drets humans a Qatar o a l’Iran estan totalment justificades, d’això no hi ha dubte. I són situacions que mereixen tota l’atenció i tot el suport. I per molt que ens faci ràbia la doble moral de qui denuncia, hem d’anar amb compte amb una figura ja tipificada pels clàssics: la fal·làcia ad hominem. Desacreditar a qui denuncia deslegitima la denúncia.

Perquè l'assenyalament en el context de l'espectacle global no va de qui denuncia sinó de qui és assenyalat: es construeix un altre que és antagonista, que serà l'altre homòfob, l'altre masclista, l'altre cacic, però amb la novetat que aquests atributs ja no busquen crear l'enemic sinó desactivar l'heroi –una població hiperconnectada amb preocupacions humanitàries però massa poruga, o massa acovardida, o massa ocupada, o massa acomodada, o massa confosa, per posar-hi el cos.

Lluny d’atacar el poder, aquestes accions el reforcen: deriven políticament la frustració de la població cap a espais geopolíticament enemics, que l’heroi sent molt llunyans, i així es desgasta l’energia combativa i no pot ser utilitzada en coses properes que, com tot el que és proper, demanen una anàlisi i una mirada més complexes. Perquè aquesta denúncia exotitzada no genera consciència de les coses, no les fa nostres, sinó que ens n'allunya, ens les aliena. Ens fa indiferents.

Pilotes fora. En el marc d’una investigació sobre violència masclista, algunes dones supervivents m’explicaven que els seus marits maltractadors col·laboraven en campanyes contra el maltractament. Que hi havia una dissociació radical que feia inefectives les campanyes, que les neutralitzava: els maltractadors són els altres.

Pel que fa a Qatar, desvincular la kafala –un sistema d'explotació laboral existent en alguns països del Golf Pèrsic– del capitalisme i de les polítiques migratòries globals, i explicar el fenomen com a raresa, té aquest mateix efecte: invisibilitza les condicions de treball de les fàbriques europees deslocalitzades i la situació de les famílies en atur per la deslocalització. Més encara: el clima d'escàndol públic i momentani davant aquests altres homòfobs facilita l'enduriment a les fronteres i el silenci davant d’expulsions, com les recents d'Amarouch Azbir i Mohamed Said Badoui. I el suport a les dones que a l’Iran volen decidir sobre el seu cos repercutirà en una reducció de les llibertats de les dones en context europeu, encarnat en el cos de les musulmanes que vulguin portar vel. Perquè el seu dret és el dret de totes nosaltres sobre el propi cos: per portar vel o per anar despullada –a l’Iran, a França i a Catalunya–. Aquesta és l'associació que es desintegra amb l’assenyalament binari a favor o en contra. 

En el cas concret de Catalunya, el Proderae –competència de la Generalitat i dels Mossos d’Esquadra– segueix vigent. Es tracta d’un pla contra la radicalització islamista a les escoles que ha estat denunciat fins i tot per l'OPEV, l'Observatori Europeu per a la Prevenció de l'Extremisme Violent, ja que considera que atempta contra els drets de la infància i que està basat en supòsits no només indemostrables, sinó contraris a la literatura científica sobre el tema. 

Si realment ens preocupen els i les treballadores de Qatar no només quan són a Qatar, o les dones de l’Iran no només quan són a l’Iran, denunciar el Proderae pot ser una bona manera de fer-hi alguna cosa.