Quadres blancs, poemes eriçats

És fineta, la línia que separa la llibertat imaginativa, expressiva d’una manera personal i insòlita, de la gratuïtat purament extravagant, de superfície vistosa però fons buit o anodí. És una línia on la poesia i l’art modern duen més d’un segle enfilats, fent equilibris de vegades virtuosos i de vegades risibles. M’hi ha fet pensar, en tot això, la mort del pintor nord-americà Robert Ryman, que es va moure per les coordenades del minimalisme i del conceptual i que tota la vida –literalment, tota la vida– va dedicar-la a pintar quadres blancs. Contat així, pot semblar que era un estafador pedant i foteta, com tants n’hi ha en el món de l’art. Vistos en viu, però, els quadres de Ryman –alguns, si més no– són impressionants. L’estiu passat en vaig veure un al Museu Louisiana d’Art Modern (Dinamarca) i si acluc els ulls encara m’omple tots els plecs del cervell. Es titulava 'Canon', l’havia pintat el 1978 i era d’una puresa blanquíssima i abismal. No representava res, però semblava un oceà d’escumes brodades a cops de pinzell. La idea és que, hipnòtic i meticulós, tot el que feia Ryman tenia un perquè. Alguns dels poemes de Lluís Massanet (Sant Llorenç des Cardassar, 1961) que formen el seu nou llibre, 'En entredit' (publicat per Llibres del Segle i amb pròleg de Begoña Méndez), també passegen, a consciència, per damunt de la línia fina que separa llibertat i gratuïtat: “Quan els focus a mig fondre / s’obliden cruixits de fatiga / del nostre tragí de serpents / captives dins el cistell, a la fi / la nit cau en pes sobre les frontisses / de la casa sempre insatisfeta, i alenam / tranquils abandonats ja dels papers i les rèpliques, / els makeups i les politges del teler i el trànsit / sobre l’escena de fal·lus de boca en boca”. En última instància, la impressió del lector és que Massanet també tot ho fa amb una intenció, encara que se’ns escapi. Breus, de versos curts i tallants, com glops retòrics, plens d’una imatgeria agressiva –de vegades puerilment escatològica, de vegades més profunda i subtil–, són poemes que expressen un malestar existencial. Amb ràbia, sense llagrimetes lànguides.