Quan arribi l’apocalipisi

A El món d'ahir, les elegíaques memòries escrites a l’exili després de fugir dels nazis, l'escriptor austríac Stefan Zweig afirma que la majoria de la gent és incapaç d’entendre que es poden produir canvis catastròfics en la seva situació a la vida. Les coses van empitjorant progressivament durant molt de temps sense desencadenar cap reacció. I quan arriba la catàstrofe, ja és massa tard.

En la nostra època també es produeixen canvis dramàtics, però hem de tenir l’esperança que encara no és massa tard per intervenir. Per desgràcia, però, segurament costarà desplegar unes mesures prou ràpides, coordinades i decisives, perquè la majoria de nosaltres –com la famosa granota del conte, que acaba bullida a foc lent– tenim la sensació que els canvis van a poc a poc. Així doncs, val la pena que ens preguntem amb què ens podem trobar si el pitjor es fa realitat.

Els fenòmens meteorològics extrems provocats pel canvi climàtic són una catàstrofe innegable. Extenses zones del planeta, ara densament poblades, poden arribar a ser inhabitables, i potser ara ja és impossible aturar els grans moviments de població que hi estan associats. Tenim la sensació que moltes de les víctimes del canvi climàtic són lluny: se sol parlar de la minúscula illa de Tuvalu, al Pacífic, com una de les possibles primeres baixes. Però els fenòmens meteorològics recents afecten zones més pròximes als centres del poder mundial –com ara Florida, les ciutats xineses de la vall del riu Groc, Seattle i Nova Delhi–, ja sigui a causa de les inundacions o bé d’una calor excessiva per als humans.

Per tant, els governs i les organitzacions internacionals s’han de començar a preparar per a la perspectiva de milions de refugiats a causa del canvi climàtic. Segons les Nacions Unides, a finals del 2019 hi havia a tot el món 79,5 milions de persones desplaçades, la xifra més elevada de què es té constància, més alta que la de les enormes migracions forçades que van tenir lloc després de la Segona Guerra Mundial. Si es manté l’escalfament global, aquesta xifra segurament continuarà pujant.

Però hi ha una cosa encara pitjor: el canvi climàtic, combinat amb la pèrdua de biodiversitat i la degradació del sòl, amenaça de provocar una greu recessió en la productivitat agrícola. Això eliminaria molts dels avenços aconseguits per l’anomenada Revolució Verda –que va tenir lloc entre el 1960 i el 1980–, gràcies a la qual la Terra ha pogut alimentar els seus 7.900 milions d’habitants.

En aquest sentit, doncs, necessitem una nova Revolució Verda que vagi més enllà de la modificació genètica dels cultius i que inclogui canvis socials i econòmics, com ara reformes agràries, una modificació de les dietes i uns models empresarials diferents. Si no canviem ràpidament i a gran escala les actuals pràctiques agrícoles, industrialitzades i intensives, es perdran collites i es propagarà la fam. Per als importadors nets d’aliments com el Regne Unit, l’abundància de la postguerra a què ens hem acostumat podria passar a ser una cosa del passat. Però ¿com introduirem en el sistema els canvis necessaris si els prestatges dels supermercats encara són plens?

Un altre tipus de catàstrofe relacionada amb les incursions humanes en la natura, cada vegada més invasives, és la freqüència creixent de les malalties zoonòtiques: les que salten d’hostes animals als humans. La inesperada pandèmia del covid-19 ha conscienciat el món d’aquest missatge –l’Ebola, la SARS i la MERS ja van ser un avís– i vindran més crisis sanitàries com aquesta. Potser s’ha acabat el període de la història en què semblava que havíem domat les malalties infeccioses. A més, arran de la propagació de la resistència antimicrobiana, es reprenen les antigues batalles contra les infeccions. I si els pròxims anys apareix un nou coronavirus encara més virulent, ¿estarem preparats per a un altre trasbals com el que tots hem viscut aquests últims 18 mesos?

Aquesta mena de fenòmens exerciran una pressió immensa sobre els actuals sistemes polítics, tant si són democràcies com règims autoritaris. En aquests moments només l’observador més optimista seria capaç de pronosticar el retorn imminent de la tendència a la democràcia liberal característica de l’última part del segle XX. Ben al contrari, la necessitat de fer front a més emergències podria portar a un Occident més autoritari. I potser s’acceleraria l’abandó del multilateralisme a favor dels enfrontaments geopolítics, cosa que alimentaria un cercle viciós que faria cada vegada més difícil abordar els problemes d’abast planetari.

És possible que aquestes reflexions tan pessimistes siguin només un senyal que la seva autora necessita fer vacances. Però tenint en compte l’advertència de Zweig, seria convenient que ens féssim unes quantes preguntes. ¿I si ara fos el moment de prendre mesures de gran abast, i no d’abast limitat? Quines hauríem d’adoptar?

La Cimera de Sistemes Alimentaris de les Nacions Unides del setembre i la cimera climàtica (COP26) de Glasgow, que tindrà lloc al novembre, ens ofereixen una gran oportunitat per passar de les reformes graduals a uns grans avenços. Però per evitar totes aquestes possibles catàstrofes cal canviar el sistema; són els anomenats wicked problems (problemes endimoniats), denominats així per raons òbvies. I és difícil aconseguir abordar-los de comú acord, sobretot tenint en compte que la majoria de la població només percep un deteriorament lent.

En realitat, el que hi ha és un problema de lideratge: uns quants dirigents polítics mundials podrien posar-se d’acord per abordar alguns d’aquests problemes endimoniats en benefici de tots nosaltres. Però, al mateix temps, les universitats i els instituts de recerca han de desmantellar la compartimentació de les disciplines i les estructures professionals que només premien l’estretor de mires i els mètodes basats en el descobriment incremental. Els climatòlegs han de coordinar la seva feina amb la dels politòlegs, i els epidemiòlegs han de col·laborar amb els economistes. L’anàlisi dels riscos de catàstrofe obliga a prendre mesures immediates.

Diane Coyle és catedràtica de polítiques públiques a la Universitat de Cambridge

Traducció: Lídia Fernández Torrell

Copyright Project Syndicate