Quan menjàvem bé

Quan menjàvem bé no parlàvem de carbohidrats o proteïnes, ni de greixos o vitamines. Els noms dels plats, que ens ensenyaven a casa, es corresponien amb l’ingredient principal o el recipient que servia per coure o disposar l’aliment o bé el mètode en què es processava. Una olla, una cassola, una plata, una paella. Pollastre rostit, tall rodó, canelons, escalivada, amanit o bullit. Denominacions carregades de nutrients però també de cultura, d’emocions, de records amagats al rerefons més profund de la memòria enregistrats des de molt aviat, diuen que abans de néixer i tot. A qui li poden venir de gust uns entrants carregats de fibra o greixos saturats, la càrrega proteica d’un segon o els sucres ràpids d’un bon torró? Les farines refinades que conté un tortell de primera? Ningú que conservi l’alegria del bon menjar pot acceptar aquesta invasió gens subtil de la dietètica i les seves normes en un terreny íntim i familiar, particular i alhora universal, com és la gastronomia, un idioma que a cada casa es parla amb un accent diferent.

Quan menjàvem bé no hi havia aliments bons i dolents més enllà dels tabús religiosos o situacions de salut excepcionals, però ara tot és triar entre dos extrems: o bé la porqueria dels processats industrials o els productes dits saludables de nul valor culinari. Quan menjàvem bé no s’ingeria brossa i el Charlot es veia forçat a cruspir-se una sabata endut per la bogeria de la gana, però a nosaltres el que ens convenç d’introduir-nos al cos l’equivalent plastificat que abunda a les estanteries dels supermercats és la seducció d’una publicitat tan eficaç que enganya el gust, perverteix l’apetència i distorsiona el sentit dels bons aliments. A l’altre extrem hi tenim el no-menjar, els productes sense greixos, sense sucres, sense sal, sense res, la buidor envasada i empaquetada destinada a omplir un buit encara més gran: el que ens ha crescut a l’estómac. És una bona metàfora del malestar existencial del present: mirem de saciar-nos amb batuts i liquats, fibres i cel·luloses, per apaivagar una gana que ho és més d’afecte i companyia que no pas de menjar.

Quan menjàvem bé gairebé mai cuinàvem per a un o per a dos, ho fèiem per a famílies senceres, i per això semblava que de tot se’n treia més profit, que les mestresses de casa feien el miracle dels pans i els peixos cada cop que tiraven alguna cosa a la cassola. Truites de sobres, sopa de pa dur, patates de pobre, croquetes del que fos. No hi havia armaris plens de tàpers i mil andròmines per envasar, ni neveres grans ni congeladors. També és veritat que elles sempre hi eren, a la cuina, i s’esperava que hi fossin perquè estava en la seva naturalesa passar hores entre fogons. Això sí, sense rebre mai el reconeixement de l’expertesa, aquest ja se l’endurien després els xefs famosos. Ni quan Josep Pla observava, al Quadern gris, que a casa seva s’hi menjava millor que a la majoria de restaurants, no esmentava que aquest fet gairebé casual era mèrit de les dones de la seva família. Si han tingut sort, les àvies cuineres hauran rebut una mica de compensació en forma d’amor per aquesta dedicació, aquesta cura dels altres, tot i que ara es trobin una mica desconcertades davant de fenòmens que no acaben d’entendre. Com la neta que no fa més que giravoltar el menjar dins del plat i que li han dit que no hi insisteixi, que no cal fer-li veure que està massa prima ni que ha de menjar més. O el noi que evita el tall i prefereix els cigrons per no ser cruel amb els animals o per salvar el planeta. Per no parlar de tantes al·lèrgies que converteixen el dinar de Nadal en un camp de mines per a alguns dels comensals. Ja és estrany que dels mals de l’escassetat hàgim passat, en poques dècades, als mals de l’abundància.