Quanta dignitat
És una mica curiós veure com, a causa dels capricis electorals, els mateixos que van condemnar Pere Aragonès a la inacció i, finalment, a la convocatòria electoral, exigeixen ara als republicans que es moguin en totes les direccions possibles, i a correcuita. ERC ho té difícil per satisfer tothom, començant pels seus militants, en una situació aritmèticament tan enrevessada, i en un marc de crisi de lideratge. El que necessita el partit, després d’un cicle electoral desastrós, és pair la derrota, aprendre dels errors i no cometre’n de nous, però això sembla impossible, donat que els seus vots són decisius a Barcelona, a la Generalitat i a Madrid.
Els republicans són presoners d’un triangle d’inèrcies molt poderoses. En el primer vèrtex, l’apel·lació a la “dignitat” que enarboren els puristes per oposar-se a qualsevol entesa amb Junts o amb el PSC –òbviament, per raons diferents–. En el segon vèrtex hi ha l’independentisme no adscrit, però manipulat per Junts, que apel·la a la unitat, que vol dir doblegar-se davant les conveniències tàctiques de Carles Puigdemont. I el tercer vèrtex és el del pensament progressista, que controla el PSC, i que reivindica barrar el pas a Junts per oblidar-se del Procés, entès com una al·lucinació col·lectiva ja caducada.
Per fer-ho més senzill, podríem dir que ERC ha de resistir una tendència molt estesa en l’establishment català, que és el retorn al bipartidisme clàssic que encarnaven CiU i el PSC. Repartiment del poder, política sense sotracs, model econòmic compartit, coartada per les arnades teories del nacionalisme burgès i el progressisme xarnego que alguns rapsodes d’extraradi, o de xalet, voldrien convertir en el pròleg d’una espanyolització definitiva, disfressada de justícia social amb estètica multiculti. Contra tot això va sorgir l’ERC de Carod, i Puigcercós, i Junqueras –i la CUP de David Fernández–, però la seva dura derrota indica que els electors, o bé enyoren el passat, o bé volen que l’alternativa la gestionin persones noves, amb idees noves.
No sabria dir com ha de dissenyar ERC el futur. Però sí que crec que en el present hi ha problemes que demanen solució i que, com diria Aznar, qui pugui actuar ho ha de fer. Davant dels obstacles a l’amnistia i la persistència del lawfare, m’alegro que ERC hagi pactat amb Junts i la CUP la mesa del Parlament per garantir que els diputats a l’exili puguin votar; davant del suïcidi col·lectiu que suposa l’aposta pel turisme avariciós i incívic, no em semblaria malament que ERC fes servir el seu pes a l’Ajuntament de Barcelona per forçar el PSC a un canvi de model de ciutat. Aquests dos moviments són oposats, però no contradictoris. Només se’n poden queixar els qui creuen que l’ideari del partit és massa pur per embrutar-lo amb pactes, els que no poden ni volen oblidar els greuges contrets tant per Junts com pel PSC. La dignitat.
Ara s’acosta la prova de foc, que és la investidura de Salvador Illa, i ja sabem que faci el que faci ERC, com deia el poeta, una de les dues Catalunyes ha de glaçar-li el cor. Però si el que està en joc és un finançament propi per a la Generalitat –un de debò, un concert econòmic amb quota fixa de solidaritat, i no una farsa singular com la que segurament proposarà el PSOE–, l’obligació d’un partit amb esperit de servei és, com a mínim, intentar-ho. I fer-ho sincerament. Si la cosa fracassa i ens dirigim a una repetició electoral, ERC podrà dir que, almenys, no ha actuat per conveniència. Perquè és evident que no li convé. Qui sap si això no és més digne que no pas inhibir-se del tot.
