Quantes vegades va emetre TV3 la plantofada?
Un dels laments més repetits dilluns a tots els programes era que la bufetada de Will Smith a Chris Rock havia eclipsat els premis de la gala dels Oscars.
Si ens fixem només en TV3, el mastegot va ser omnipresent a la graella al llarg de tot el dia. A dos quarts de vuit, al TN matí que presentava Montse Ferrer, vam tenir-ne les primeres imatges. Fins a nou vegades la van repetir. En un informatiu d’una hora, la bufetada va sortir a una mitjana d’un cop cada poc més de sis minuts aproximadament. Pot tenir la seva lògica si considerem que la gala es va desenvolupar durant la nostra matinada i era la notícia insòlita de la nit. A Els matins de Lídia Heredia vam veure el mastegot nou vegades més. Curiosament, en la secció d’Albert Om el periodista comentava encuriosit que li agradaria tenir un comptador per saber quantes vegades es reproduiria aquella escena al llarg del dia al món sencer. En el moment que deia això, només a TV3 ja s’acumulaven disset repeticions de la bufetada, encara en faltava una altra per emetre en aquell programa i no eren ni les onze del matí. A continuació, amb el Planta baixa vam tenir el rècord de repeticions de la jornada. Fins a divuit vegades en dues hores i trenta-vuit minuts de programa. Per sort, vam tenir la treva del Telenotícies comarques. I després el Telenotícies migdia va mantenir un criteri molt prudent. Només ens van ensenyar la plantofada tres vegades: una als titulars, una altra a l’avançament de la notícia i una última en la crònica de la gala. Al Tot es mou va tornar el festival de la clatellada. Es va fer esperar, però finalment van ensenyar fins a onze vegades l’atac de Will Smith. A l’Està passant només una a l’inici (complementada amb una bufetada de Marc Giró a Toni Soler). I al Telenotícies vespre sis vegades –sis!– i fins i tot li van dedicar la contraportada de l’informatiu. Però el bucle encara no s’havia aturat. Encara faltava el Més 3/24 de Xavier Graset. Ens van repetir la bufetada quatre vegades i fins i tot el presentador, suposo que amb sarcasme, una de les vegades va donar pas a la imatge “per si algú encara no l’havia vist”. En total, dilluns, la plantofada es va repetir seixanta-una vegades a TV3. Seixanta-una.
Dimarts al matí a les set, més de vint-i-quatre hores després que es produís l’escena al Dolby Theatre, la bufetada encara corria a TV3 amb les reemissions matineres del 3/24. Al Telenotícies migdia encara ens van repetir l’escena una vegada més que el dia anterior: quatre bufetades per explicar les disculpes.
La plantofada de Will Smith és un exemple clar de profecia autocomplerta: una predicció que un cop feta és en ella mateixa la causa que s’hagi fet realitat. El plany general era com la bufetada havia devorat la part cinematogràfica de la gala dels Oscars. Però és el relat mediàtic el que, amb aquesta excusa, imposa per reiteració i abús una imatge com a gran notícia i en construeix un debat al voltant. No per efecte de l’impuls violent de Will Smith sinó pel criteri dels periodistes.
