Quants d’immigrants necessitam?
L’arribada d’immigrants irregulars a l’Estat ha assolit aquest 2024 nivells de rècord. Davant d’això, la pregunta pertinent no és quants migrants podem absorbir, sinó quants en necessitam. La societat i l’economia de les Balears fa dècades que funcionen gràcies a les persones que arriben de fora. Amb una natalitat de mínims, sense aquest flux migratori no hauríem experimentat el progrés que ens ha duit fins on som. Les Balears s’haurien estancat, tant en termes de població com de riquesa i benestar. Potser seria una societat més homogènia, però amb una vitalitat molt menor i, dit sia de passada, amb un nombre de parlants de català molt inferior.
Quan es parla d’immigració, doncs, s’ha de parlar de model de societat i econòmic. Per regular la immigració el que cal és decidir com volem ser. Ara mateix, sense l’arribada cada any de nous contingents de treballadors seria impossible sostenir el negoci turístic, el de la construcció o l’agropecuari, o tenir cura de les persones grans o de les llars. També hi ha feines qualitatives –medicina, per exemple– que demanen aportacions foranes. Aquesta és una realitat factual incontestable. Perquè “els de casa” estiguin bé i tot rutlli calen moltes persones “de fora”. Tant aquí com al conjunt d’Europa, tots vivim en una contradicció flagrant: d’una banda, creix el rebuig social i polític a la immigració, amb discursos identitaris simplistes d’ultradreta; i, de l’altra, el nostre benestar o la nostra subsistència en depenen. És un peix que es mossega la coa: la por a l’immigrant té a veure amb un sentiment de decadència, i per evitar-la necessitam saba nova. Som societats envellides.
És fàcil dir que volem immigrants ben formats. A la pràctica, no és el que demanam i necessitam. O no només. I en tot cas, amb un índex de natalitat baixíssim, continuarem sent depenents de les arribades d’homes i dones d’arreu. Dit això, la gestió de la immigració hauria de fer-se des de la proximitat –amb més competències per al Govern i els ajuntaments– i la transparència: el problema no és la immigració, sinó la sensació de descontrol i opacitat. La gestió de la immigració no és fàcil, i és matèria incendiària, amb Vox, i amb el PP jugant amb foc. Atiar la por a l’estranger culturalment distant surt de franc. També hauria de resultar senzill generar empatia amb els que arriben jugant-se la vida. La solució, en tot cas, no pot ser deixar-los en l’alegalitat i la precarietat, situacions que alimenten els culpabilitzadors discursos d’odi o els abusos laborals. Què volem, només treballadors explotables o també ciutadans responsables amb drets i deures? En tot cas, el problema de les pasteres és dramàtic i cal atendre’l solidàriament entre territoris (dins l’Estat i en el conjunt europeu), però el gruix d’arribades a la Península i les Illes es produeix de l’Amèrica Llatina gràcies a la política de visats, que Europa no qüestiona perquè són migrants que queden aquí.
Davant la complexitat del fenomen, és molt necessari parlar-ne obertament sense tabús i sense demagògies. Quants immigrants necessitam? Com els incorporam?
