Uns quants s’enriqueixen, tots ens empobrim
El govern de l’Estat acaba d’aprovar mesures destinades a rebaixar els preus dels aliments perquè puguem seguir menjant el que necessitem, o almenys mantenint una qualitat mitjana en el nostre consum; perfecte, res a dir, és del tot necessari i l’únic dubte és si el cistell de la compra realment baixarà o si, com sembla en aquesta primera setmana, molts distribuïdors mantindran els preus anteriors i es ficaran a la butxaca el que pagàvem per l’IVA. Segurament no és fàcil controlar aquests moviments. Cal intentar-ho, perquè aquesta política és molt necessària i caldrà encara seguir per aquest camí. Amb un PIB anual per càpita de 25.500 euros l’any 2021, Espanya no es pot permetre tenir una població mal alimentada i mal allotjada, i, per tant, s’han d’aplaudir les polítiques que destinen diners públics a ajudar qui més ho necessita.
Cal, però, que ens preguntem on condueix aquesta política i sobre quines bases se sustenta. Com és possible que augmenti la proporció de població que no pot fer front a les despeses habituals quan el PIB va augmentant? L’any 2016 era d'1.114.420 M€, 5 anys després d'1.206.842 M€. Hi ha més diners, doncs. També ha pujat el PIB per càpita, el que tocaria a cada habitant del país si la distribució fos igualitària. I, en canvi, es calcula que a Espanya hi ha 6 milions de persones que es troben en una exclusió social severa, un augment del 50% respecte al 2018. Paradoxa: globalment ens anem enriquint, però els que realment s’enriqueixen són uns quants mentre la resta, la gran majoria, ens anem empobrint.
I per què ens anem empobrint malgrat l’augment de la riquesa col·lectiva? Sobretot perquè els salaris creixen molt més lentament que les despeses habituals; la inflació ens ho ha mostrat ben clarament. Cada crisi econòmica planteja un nou embat en la distribució dels recursos entre els diversos grups socials, una lluita per obtenir-ne més o no perdre posicions, aprofitant que tot es mou. I, en les últimes crisis, els perdedors estan clars. Si creix el pastís i a molts els en toca cada vegada menys, és que d’altres van augmentant la seva part.
Ens empobrim també col·lectivament perquè l’ajuda a les llars més precàries ha de sortir dels diners públics. De mica en mica es va instal·lant un sistema pervers: com que no s’admet que es posi un topall als preus –és el mercat, senyora, ens vol restringir la llibertat?– però en canvi sí als salaris, la desigualtat va creixent. Automàticament més diners van passant de les nostres butxaques a les d’uns quants distribuïdors –no tots, esclar, sabem com està la pagesia–. Resultat: l’INE ens avisa que més d’un quart de la població espanyola (27,8%) està en risc de pobresa, mentre que fa quatre anys era el 21,5%. Un mecanisme que seguirà funcionant si no s’hi posa fre, i que té conseqüències al meu entendre nefastes.
Teòricament, el diner públic ha d’anar destinat sobretot a inversions i serveis comunitaris, a la sanitat, l’educació, la seguretat, les mesures per aturar el canvi climàtic i el desastre ecològic. A millorar allò que és col·lectiu, i per tant beneficia a tothom i enforteix la cohesió social i la igualtat d’oportunitats. El diner públic s’ha de destinar més a la inversió que al consum; només s’hauria de dedicar a pal·liar necessitats privades en casos extrems, minoritaris. Altrament, quan les persones treballen, han de poder fer front a les seves despeses, entre altres coses per no perdre l’autoestima. Alhora, dependre del diner públic crea una situació d’incertesa: què passarà el dia que governi el PP i elimini tota classe d’ajudes, argumentant que les polítiques d’ajuda pública fan que la gent no vulgui treballar?
L’estat del benestar no es va inventar per fer front a una pobresa consolidada i creixent, sinó, justament, per impedir-la, augmentant la igualtat d’oportunitats amb serveis de qualitat accessibles a tothom. Però una de les seves conseqüències inesperades ha estat obrir la porta de les demandes de diner públic a tota mena de necessitats. Si l’Estat es fa càrrec de la pobresa dels treballadors, per què cal que les empreses s’esforcin en apujar els salaris, en millorar la productivitat, atès que la seva millor oportunitat és justament la de disposar de mà d’obra barata?
Guanys privats, socialització de pèrdues, en un sistema que ha normalitzat aquests mecanismes d’augment constant de les desigualtats. I encara gràcies i sort que tenim un govern capaç d’algun petit gest per suavitzar-ho. ¿És, però, sostenible, aquest funcionament?
