Quaranta-un. Una mirada enrere
Aquest dilluns commemoràvem quaranta-un anys de la Diada per l’Autonomia que, sota el lema 'Vull l’Estatut', va aplegar desenes de milers de persones al centre de Palma per reclamar l’arribada de l’autonomia dins un procés democràtic que tanqués l’etapa negra de la dictadura franquista. Després d’aquella manifestació es concedí el règim preautonòmic encapçalat per Jeroni Albertí amb el Consell General Interinsular i, més tard, la posada en marxa de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears amb el primer Estatut de 1983. D’aquell Estatut, que anava per la via lenta, se n'han elaborat quatre modificacions, dues de les quals substancials. Així que, quaranta-un anys més tard, és hora de començar a fer-ne un balanç.
El sistema autonòmic és un dels pilars sobre els quals se sustenta la Constitució de 1978. És l’element definitori de la mateixa, ja que estableix un nou sistema d’organització territorial basat en el dret a l’autonomia dels seus territoris. I aquesta descentralització no només va ser administrativa sinó també política, ja que es crearen cambres legislatives a cadascuna de les regions. Avui podem dir que les Comunitats Autònomes són les que tenen el pes de la despesa, ja que tenen transferides les competències de sanitat, educació i serveis socials. És a dir, les Comunitats Autònomes suporten el pes dels pilars del que coneixem com a Estat del Benestar. Durant aquestes quasi quatre dècades hem aconseguit garantir l’accés a una sanitat pública, hem aconseguit les taxes més elevades d’estudiants universitaris i continuam repensant com podem oferir més i millors serveis dins el marc d’una Europa sense fronteres.
Perquè, clar, quan comences a pensar en l’autogovern, no només t’atures en la tasca legislativa que es pugui fer des del Parlament. Penses en la sort de tenir un centre universitari propi i públic, com la Universitat de les Illes Balears, que és un espai no només educatiu, sinó també d’investigació i recerca on es congreguen més de vint mil estudiants. L’autogovern també ens ha donat capacitat de decisió sobre temes tan polèmics com carreteres, model turístic, el model urbà o els transports. I ha permès la internacionalització d’una marca pròpia que ens ha beneficiat com a destí turístic i com a destí per establir una nova vida. Balears és l’única regió d’Espanya que no ha deixat de tenir un saldo migratori positiu, i això també és motiu d’orgull.
L’autogovern ens ha permès recuperar la nostra llengua i cultura, durant tants d’anys condemnada a l’ostracisme. Ens ha permès dignificar-la, promoure-la i ensenyar-la. Perquè som terra d’acollida, de la mateixa manera que valoram i apreciam la nostra idiosincràsia com a manera d'atreure nova gent i poder exportar-la a escala internacional.
Però l’autogovern no és infinit. Ni ens ve donat per la gràcia de Déu. L’autogovern es guanya i es defensa dia a dia. I l’hem de protegir, ja que és la divisió administrativa que ens ha permès assolir el major nivell de benestar de la història. I queda molt per fer. Clar. Ens queda aprofundir, o, millor dit, començar amb la descentralització de la banda dels ingressos, un cop assolida la descentralització de la despesa. Ser capaços de gestionar els nostres propis imposts, tenir la capacitat de gestionar el que es recapta aquí i poder distribuir-ho tal com determinin els nostres representants. I ens queda acabar de desplegar el contingut de l’Estatut de 2007, encara sense ‘encetar’ i que ens permetrà avançar cap a un sistema més sòlid quant al marc competencial.
El que som avui dia, ho som pel que érem fa 41 anys. Però no només per tots ells que hi van lluitar. També pels que vendran. Treballant per construir una societat més oberta i més justa de futur. Pel que serem en 41 anys. Per tot això, continuarem posant pedra a pedra per enfortir l’autogovern, la nostra capacitat de decidir.
