Quasi normals
El passat 11 de juliol vaig tenir el privilegi de conversar amb Berta Dávila, una de les escriptores gallegues més destacades del moment, sobre literatura i vida. La trobada, que va tenir lloc a la llibreria Quart Creixent amb la moderació de la poeta Clara Fontanet, formava part del programa Afinitats electives, de la Direcció General del Llibre, el Còmic i la Lectura. Abans de fer-la ja sabia que seria una oportunitat fantàstica per conèixer personalment una escriptora que he traduït en dues ocasions; després, conversant amb ella, vaig poder constatar que, quan volem, els nostres sistemes literaris poden semblar quasi normals. Dialoguen prou, la literatura catalana i la gallega? Valoram tant com hauríem de fer els nostres autors contemporanis i patrimonials? Què implica, avui, ser un escriptor en gallec o en català?
Al voltant d’un 30% dels llibres que es publiquen en català són traduccions. Aquesta és una xifra que per si mateixa ja pot impressionar, però que és quasi astoradora si la comparam amb l’entre el 7 i el 12% dels títols traduïts que trobam en els darrers anys, per exemple, en l’àmbit anglosaxó. És, aquest, un signe de fins a quin punt el nostre sistema literari s’ha posat mans a la feina per ampliar i diversificar l’oferta de volums que els lectors podem trobar a les llibreries en la nostra llengua, i aquesta tendència, evident en la traducció, també comença a apreciar-se en àmbits com l’assaig i la no-ficció, la novel·la gràfica o la literatura crossover, és a dir, adreçada tant al públic jove com al públic més adult. En definitiva: no s’havia escrit i traduït mai tant, i amb veus i propostes tan diverses, en català. Quin és el problema, idò?
El problema és que només un 22% dels escriptors ens dedicam exclusivament al nostre ofici, i que si ens fixam en l’aspecte econòmic, només un 25% dels autors obté més d’un 15% dels seus ingressos per feines vinculades a l’escriptura. Tenim una estructura editorial sòlida, tenim un desplegament de suports institucionals que, si bé en alguns territoris és intermitent o insuficient, ha crescut bastant en els darrers anys, però malauradament molts escriptors no poden viure d’escriure en la nostra llengua. Cal, sense cap mena de dubte, ampliar el nombre de lectors, activar a tots els territoris dels Països Catalans plans de foment de la lectura com el que es va aprovar l’any passat al Principat, després d’un extens procés de conversa. Cal que les institucions deixin d’atacar la llengua i, per tant, la literatura i els creadors en català. I cal que tenguin lloc més actes com el que vaig poder gaudir dijous passat amb Berta Dávila, en què dos autors en llengües minoritzades o no hegemòniques parlem de tu a tu sobre el que importa: la nostra creació.
Tenim la tradició. Tenim els autors. Tenim la literatura. Ens falta, ara, una estratègia de país que ens ajudi a arribar a més lectors. A ser, en el pla econòmic, el que fa molts anys que hem assolit en el pla de la creació: professionals. La normalitat també era això.
