Quatre coses que no passaran el 2024

Avís més aviat obvi: aquest article és una anàlisi de prospectiva, no un vaticini futurològic (a aquest nivell no hi arribem). Tampoc vol ser el reguitzell de tòpics predigerits basats en el ChatGPT, que per desgràcia trobaran en més llocs dels que convindria al periodisme decent.

1. És improbable que la tendència actual a transformar la democràcia liberal clàssica en artefactes basats en l'autoritarisme soft, el populisme guiat pel que diuen les xarxes socials i la retòrica maximalista que després és impossible de dur a terme, comenci a afluixar enguany de cop i volta. Si el meu punt de partida no és erroni, no s'està produint un canvi ideològic sinó un canvi de mentalitat. Les modes són efímeres, les ideologies prêt-à-porter duren una mica més, però les mentalitats solen tenir un abast transgeneracional i un recorregut subterrani. Aquesta nova mentalitat emergent és borrosa, indefinida, però ha fet forat entre les classes mitjanes depauperades d'arreu del món. Sobre ella hi gravita una sospita, d'altra banda raonable, sobre les potencialitats reals de l'estat del benestar. Tal com la coneixíem, la vella classe mitjana ja no existeix, i fora molt estrany que això no tingués una traducció electoral. Per la pura casualitat, aquest 2024 hi haurà comicis generals a més de la meitat de països del món, inclosos els Estats Units. També són significatius els de l'Índia, que ara mateix és el país més poblat de la Terra. Ja veurem què passarà. En tot cas, la mentalitat emergent global és la que és, i s'assembla ben poc a la que es va manifestar a la dècada del 1960, per exemple. És més aviat el seu revers.

2. És evident que la Unió Europea no es desmanegarà aquest 2024. Fins i tot semblarà que s'enforteix, tenint en compte la significativa expansió de l'espai Schengen cap a l'Est, que afecta Bulgària i Romania. En tot cas, la nova mentalitat –que no ideologia– que sura en l'ambient percep la Unió com una barreja de burocràcia auspiciada per polítics de segona ja amortitzats als seus respectius països, correcció política imposada per la via de les subvencions i decisions absurdes basades en la teoria de la bicicleta (si no pedales, caus). Què passarà, per exemple, quan les enormes subvencions directes a les energies renovables col·lisionin amb altres necessitats que també reclamen ajuts directes? La guerra d'Ucraïna ha mostrat fins a quin punt el gas i el petroli continuen sent imprescindibles a Europa. ¿Tot plegat es resoldrà només amb "moratòries" en relació amb l'energia nuclear, per exemple? (que és una manera eufemística de dir que no en podem prescindir ni tan sols parcialment). Aquest només és un punt entre altres. Els francesos l'han resolt d'una manera expeditiva –a França l'energia és i serà nuclear– i la resta fa veure que no se n'adona. Plantejat amb diferents graus de rebuig, l'euroescepticisme ja té una presència important, no testimonial com passava fins fa ben poc, al Parlament Europeu. El seu catalitzador són contradiccions com la que acabem d'exposar.

3. Enllaçant aquesta qüestió amb els nostres assumptes –els dels catalans, vull dir–, sembla clar que la posició de la Unió respecte de les aspiracions nacionals de Catalunya no variarà. Ben al contrari. I vist el rebuig frontal a l'oficialitat del català per part del Parlament Europeu, no només d'Espanya, s'exacerbarà en la direcció contrària. L'any 2017 cap país de la Unió, cap ni un, va mostrar el més mínim interès en una Catalunya políticament independent. Això vol dir que tota l'estratègia d'"internacionalització del conflicte" només ha servit per accentuar el que la causa té... de conflictiva. Però resulta que de conflictes no en vol ningú, ni aquí ni enlloc. Aquest fracàs hauria de servir per replantejar radicalment l'estratègia a llarg termini de l'independentisme –el que cal és comarcalitzar el conflicte–, però això no passarà perquè alguns líders d'aquest moviment no viuen al 2024, sinó al 2017.

4. En relació amb la tecnologia, tots sabem –però ens fa vergonya d'admetre-ho– que la nostra relació amb les pantalles, i més concretament amb el mòbil, és anòmala. En el cas dels joves que passen entre sis i vuit hores al dia grapejant el telefonet, és alguna cosa més que anòmala: és catastròfica. El 2024 tot seguirà igual. Si observen què fan els nostres representants electes als plens parlamentaris, veuran que es tracta d'una batalla perduda. Som davant d'un problema gravíssim, però preferim ubicar-lo en un context costumista, com si només es tractés d'una anècdota. Però no és cap anècdota. L'obligatorietat de portar el mòbil enganxat al cos com si fos una pròtesi ja existeix, de facto, a la Xina. Aquí no ens falta gaire.

Bon any i tot això.