Quatre mesos després
Va morir a començament de juny, aviat farà quatre mesos. Era un dels nostres millors amics, també un dels més antics. Un càncer de pàncrees se’l va endur en molt poc temps. Com que encara arrossegàvem la pandèmia, no el vam poder anar a veure ni acomiadar-nos-en com hauríem volgut.
Els primers dies –potser fins i tot les primeres setmanes– el sentiment que predominava era la incredulitat. El recordàvem en plena forma, amb el seu característic sentit de l’humor i la calidesa que demostrava sempre amb els amics. I tot d’una, no hi era. No el tornaríem a veure mai més. És el més dur de la mort, aquest mai més que et cau al damunt i t’aixafa sense commiseració.
Vivíem la seva absència com una gran contradicció: teníem ganes de parlar d’ell contínuament, de fer-lo present a través de les nostres paraules, no el volíem deixar marxar. Però, a la vegada, el dolor era tan intens, que no podíem recordar-lo sense acabar amb plors. No trobàvem de cap manera la serenitat necessària per retenir-lo amb nosaltres tal com l’havíem tingut durant tants anys: amb alegria.
Ens reuníem, xerràvem i rèiem com de costum i, llavors, en el moment de servir el vi, algú alçava la copa i deia el seu nom ben alt. Brindàvem per l’amic que no hi era i, immediatament, quèiem tots en un silenci viscós. Només aconseguíem revifar la trobada d’amics amb un gran esforç. Hi insistíem, perquè ja l’havíem perdut a ell i no volíem perdre també aquella antiga comunió que ens havia fet tan feliços.
Després va arribar el moment –a finals de juliol– de retrobar-nos tots al lloc on ens havíem conegut, dècades enrere. Temíem la trobada amb el paisatge estimat –per ell i per nosaltres–, ens acovardia imaginar una nit de juliol sota el cel atapeït d’estrelles, sentint la seva absència.
Algú va suggerir una acció que havia de ser un homenatge per l’amic desaparegut i que amagava la necessitat de consol per a la resta. Vam fer gravar una petita placa amb el seu nom i una frase d’aquell “lèxic familiar” en el qual ens reconeixíem. La vam posar en un banc de fusta, en un dels racons on l’havíem vist assegut tantes vegades, llegint i fumant.
Va ser l’últim dia que el vam plorar junts. Després, cadascú s’ha enyorat a la seva manera i el dol ha esdevingut una cosa privada, menys intensa però més dolorosa. Ens passa que quan convoquem un sopar i fem llista de quins hi anirem, ningú no diu el seu nom però tothom el pensa. Que quan sentim una frase determinada, un acudit recurrent, una paraula molt seva, se’ns omplen els ulls de llàgrimes, però al cap d’un moment passa alguna cosa i l’enyor se’n va com una papallona que perdem de vista en qüestió de segons.
Em pregunto quantes vegades més brindarem per ell, quant de temps durarà aquest vertigen quan veiem el seu nom a l’agenda del mòbil. Quan seré capaç d’esborrar el seu contacte i fer desaparèixer les últimes paraules que em va escriure des de l’hospital.
Ara farà quatre mesos, i sé per experiència que quan faci quatre anys ja hauré oblidat el so de la seva rialla i ja no em semblarà que el veig pel carrer quan davant meu camina un home amb el cabell blanc, vestit amb una camisa de colors llampants. Més endavant encara s’hauran difuminat més els records però em trasbalsarà la trobada amb un dels seus fills, o quan vegi la seva novel·la al prestatge de la llibreria.
L’amic haurà deixat un senyal indeleble però haurem estat capaços (potser obligats) de seguir endavant sense ell. El seu rostre i la seva veu s’afegiran a altres rostres i veus enyorades. Ens hi haurem resignat. Podrem parlar-ne sense pena, com deia el poeta. La mort és aquesta absurditat davant de la qual ens hem de rendir i, al cap dels anys, quan repetim aquella frase enginyosa que ell deia sovint, ens hi farem un tip de riure.
I ell s’haurà perdut les rialles i les abraçades i la música i les nits de juliol. Impossible acceptar-ho. I, tanmateix, acabem aprenent a conviure-hi.
