Les quatre Rambles (1865)

De Robert Robert ‘X’ (Barcelona, 1830-Madrid, 1873) a Un Tros de Paper (16-VII-1865). Text prenormatiu esmenat però mantenint mots antics o d’argot. Avui fa 160 anys sortia el primer número d’aquell setmanari en què destacaven els articles del periodista republicà Robert Robert. Conreava la ironia costumista enginyosa amb una cura d’estil i amb un toc de crítica social excepcionals a la premsa de l’època. Els fundadors d’aquell periòdic avançat en el seu temps van ser l’humorista Albert de Sicília Llanas i l’editor Innocenci López, també republicans.

Hi ha afició, a Barcelona, a partir les coses en quatre. Jo no sé si això procedeix de les quatre barres de sang; però tenim els quatre cantons del Call, les quatre Rambles, l’olla amb les quatre carns... Parlem ara de les quatre Rambles [...] Ja sabem que en rigor no són quatre, sinó una de sola; però, així i tot, convenim que cada una de les seves denominacions té un caràcter peculiar [...] El tros anomenat rambla dels Capellans [la dels Estudis] es distingeix per la falta de moviment de joventut d’aparença alegre. La paret de Betlem ocupa un bon tros de l’acera dreta i ja li dona alguna cosa d’aspecte clerical; els estudiants que per allí transiten, educats entre mossèn Fulano i mossèn Menguano, sembla com si fessin tuf de solteron, i fins en el modo de tallar-se els cabells i de portar el vestit de curt capellanegen. [...] Travesso des de Betlem a la Virreina i em trobo la rambla de les Flors [...] Des del Teatre del Liceu fins al de Santa Creu, hi corre la rambla dita del Mig [...] És el centre de la cultura barcelonina. [...] Els capellans i els camalluents no es fan estranyar en cap carrer de Barcelona, però posats allí a passejar es converteixen en gent inversemblant que sembla que ha errat el camí. [...] No hi ha des de la Rambla del Mig a la de Santa Mònica més tretxo que el que ocupa la ridícula fatxada del teatre de Santa Creu [Teatre Principal]. [...] La paret de la Drassana, els canons de la porta del Banc i la vista de Montjuïc influeixen no poc que aquell tros soldadegi, i (aquí la llei d’atracció) és punt que pot dir-se axiomàtic que, si en un desert s’hi planta una nyinyera, al cap del mes hi neix un soldat; així com, si tanqueu ben bé un soldat en qualsevol lloc, al girar el cap ja hi trobareu a la vora seua una nyinyera amb criatura i tot. La llei d’aquest fenomen natural no és coneguda; però el fenomen existeix i no és dels que menys contribueixen a fer admirar la saviesa de qui feu el món. [...] En aquell reduït tros de passeig, que comparat amb tot Barcelona és ben poca cosa, és on cauen més criatures d’alguns segles en aquesta part i fins podria ser que molts estrafets deguessin la seua desgràcia a les distraccions patides per les minyones que els portaven en braços quan eren petits. No hi ha cosa més natural que aquestes repetides caigudes. Lo soldat jove, briós i apassionat en extrem, pinta a la minyona amb tota la fogositat de la joventut i de l’ofici, l’amor que l’arravata. La mossa se l’escolta amb la boca badada i no es recorda de lo que fa ni veu lo que la rodeja. Arriba ell a allò de que quan prengui la llicència s’aniran casats a la seua terra, on serà mestressa de sa casa, i que en comptes d’haver de bregar amb quitxalla d’altri, podrà passar lo dia apeixant a sos propis fills. Llavors l’embadaliment de la mossa arriba a l’últim grau: expressa la seua admiració alçant los ulls al cel i obrint los braços, i pataplum! vet aquí la criatura a terra amb un nyanyo al front quan en surt més barato. [...]