Les quatre regles (1990)

De l’article de Josep-Maria Terricabras (Calella, 1946 - Begur, 2024) a l’Avui (4-X-1990). Reflexions a l'inici del curs de fa trenta-quatre anys d’aquest catedràtic universitari de filosofia, membre de l’IEC, a qui demà (18.30 h) es farà un homenatge pòstum a l’Aula Magna Modest Prats del campus Barri Vell de la Universitat de Girona. Abans, s’haurà inaugurat en aquell centre el Fons Terricabras.

El començament de curs sempre aporta dades interessants sobre les preferències i expectatives, més o menys explícites, dels estudiants de COU. Hi ha matèries que són vistes unànimement com a importants. (És el cas de les matemàtiques, per exemple: fins no fa gaire molts alumnes feien lletres per què no volien fer matemàtiques; ara, un elevat percentatge d'alumnes de lletres tria voluntàriament les matemàtiques com a optativa, convençuts —vés a saber per què— de fer una bona inversió professional.) […] Hi ha una supeditació òbvia de l'educació secundària i universitària als objectius socials de la formació de professionals. Es pretén que els nostres llicenciats —ben entrenats des de petits en tècniques i estudis més o menys especialitzats— siguin professionals adaptats al mercat de treball i a les peticions de l'empresa (pública o privada). I ja se sap que, per aconseguir això, certs coneixements i habilitats resulten no solament inútils sinó, fins i tot, impropis. Em pregunto, però, si és així com s'ha de fabricar la nostra cultura mitjana i superior. ¿La Universitat ha de donar sobretot —i gairebé només— formació professional? ¿Per què no la donen els col·legis professionals, les cambres de comerç, els sindicats, les fundacions o les empreses mateixes? Allò que la Universitat ha fet durant segles, ¿qui ho farà? ¿O ja no cal que es faci? Certament, els fonaments del nostre sistema educatiu són dolents. Però em temo que no ho són per massa bàsics sinó, al contrari, per massa poc. En l'educació primària, secundària i universitària, ¿no hauríem d'ensenyar abans que res les quatre regles, és a dir, a llegir, a escriure, a enraonar i a pensar? Aquesta educació, ¿no és absolutament bàsica? ¿No hauria de ser absolutament unificada i permanent? ¿Hi pot haver cap altra font de polivalència racional? ¿No hauríem de cultivar sobretot els riquíssims mecanismes lògics del llenguatge i del pensament, que ens permetrien concentrar-nos després, amb èxit, en els monocultius? Si no, ¿com ens podrem fer perdonar la concessió de títols als qui millor han posat les creuetes en els exàmens? ¿No seria un objectiu ben noble i ben culte que, al final del COU, els nostres alumnes ja tinguessin un bon domini de les quatre regles? ¿No seria un objectiu ben universitari que, al final de la carrera, n'haguessin millorat el domini? Sé que amb això no faran prou, perquè pel sol fet de dominar aquestes regles, els nostres alumnes no trobaran pas feina. Però, ¿què en faran de trobar una feina si no les dominen?