Per què ara?

La ciutadania semblava difunta. Intel·lectuals i rebels de diferent tipus havien cantat a un temps l'"adéu al ciutadà" i havien qualificat el "ciutadanisme" com un "bonisme" acomodatici, mescla d'indiferència, cinisme, resignació i impotència; fruit del consumisme, la crisi i el neoautoritarisme. I, de cop, vet aquí la marea verda.

Crec que les causes d'aquesta explosió cívica es poden ordenar al voltant de quatre eixos: motivació, forma, mitjà i discurs. En tots aquests moments s'ha aixecat un ressort, un impuls a una reacció ciutadana, sovint amb tot en contra. Anem a pams.

La inacabable llista de greuges i atacs a l'educació pública, de la qual el TIL és només la gota que fa vessar el tassó, no ha encoratjat respostes tan significatives en altres llocs. Per què aquí? Sens dubte el Govern, i en particular el seu president, tenen molt a veure. El temps, i les eleccions, dictaminaran si aquesta estratègia ha estat un èxit o un fracàs des del punt de vista dels seus interessos, però com a força mobilitzadora, té matrícula d'honor.

És previsible que la gent es mogui quan el conseller d'Educació no només no dimiteix després de conèixer-se els seus simposis a Cabrera, sinó que és substituït per un responsable de facto -Estarellas-, que cedeix a un agent immobiliari -Camps- l'honor de donar la cara; és previsible que els pares es moguin quan se'ls consulta dues vegades, per després aplicar el contrari del que han triat; i que tothom s'indigni quan la consellera diu no tenir un "pla B" hores abans de treure's de la mànega un decret llei que fa de la divisió de poders un mal acudit... Tot això, i molt més, se succeïa en una sèrie de coincidències temporals que semblava tramada per provocar.

Però per què aquesta indignació acumulada es tradueix en una demostració tan cívica? Jo diria que aquesta Cultura de la Transició que s'està enfonsant en els seus aspectes institucionals -monarquia, sistema de partits, mass media , model d'Estat…- ha estat també el marc en què s'ha generat una cultura cívica com mai havíem conegut, que l'educació pública ha estat el principal forn en què aquesta ciutadania responsable ha pujat, i que el dinamisme de la societat civil balear en les últimes dècades l'ha acabada de madurar. Si a això hi afegim el nostre caràcter reservat i contingut, entendrem per què, per exemple, manifestacions semblants a Barcelona, París, Londres o Rio acaben amb explosions d'algun tipus de vandalisme. Tot això és el que s'està perdent, també, en la conjuntura actual.

Però perquè una indignació cívica es transformi en acció col·lectiva fa falta, a més, un espai de comunicació i articulació de sinergies, un canal que recull i dóna forma al que altrament romandria dispers. Aquest milieu ha estat una miríada d'esferes públiques, connectades i retroalimentades per les xarxes socials: els centres educatius i els centenars d'assemblees, reunides una vegada i una altra. Els agents clàssics de la societat civil balear s'han sumat a posteriori, i de vegades a contracor, al que, per primera vegada, s'ha generat al marge d'ells: un procés deliberatiu perllongat durant un any i mig, contra la manipulació i distorsió de la comunicació pública per part del Govern i afins, i que ha empoderat i polititzat de bell nou milers de docents, mares i pares. Mai no hi havia hagut tantes assemblees a tots els racons de les Illes, arribant a tants de sectors socials.

Finalment, aquesta canalització de la indignació cívica ha hagut de menester un missatge, una visió del present, que s'ha fet hegemònica en l'opinió pública i ha articulat una majoria social a favor seu: la defensa de l'educació pública de qualitat. Recentment, les energies progressistes s'havien aglutinat al voltant del discurs territorialista -que va posar en safata per dues vegades el cap de Matas a l'oposició-, i que entroncava també amb les demandes identitàries i lingüístiques. El primer, abanderat històricament pel GOB, està desaparegut; les segones, han entroncat amb força només al final amb la marea verda, de la qual són un element, no sense tensions amb el seu nucli. El discurs per una educació digna per a tots -que és el de l'Estat social de Dret i la democràcia- ha aconseguit una majoria social que els 'ismes' tradicionals -ecologisme, catalanisme, socialisme, etc.- semblen estar lluny d'aconseguir ara per ara a les nostres Illes.

El demos , la ciutadania crítica i participativa, "ni estaba muerta ni estaba de parranda", però s'ha transformat.