Els que comanden i com ho fan

EscriptorDilluns d’aquesta setmana, el president del Grup Iberostar, Miquel Fluxà, va comparèixer en roda de premsa al Consolat de Mar amb el conseller de Treball, Turisme i Model Econòmic, Iago Negueruela, agafat per una orella (és una metàfora, eh). El Consolat de Mar és la seu de la presidència del Govern, i se suposa que qui convoca i protagonitza les rodes de premsa allà és la presidenta del Govern, però aquesta vegada el protagonista era un hoteler. S’hi trobava a faltar algú del també molt honorable ram dels empresaris de l’oci nocturn: per escalafó, el més equiparable a Fluxà hauria estat Bartomeu Cursach. Però és cert que Fluxà vola més amunt, perquè la revista Forbes el cataloga com “el tercer espanyol més ric del món”, una frase de la qual es desprèn que existeixen espanyols rics que no són d’aquest món.

Als seus vuitanta-dos anys, Fluxà –don Miquel, que és com l’anomenen molts– es veia pletòric d’energia. Ell i Negueruela sortien d’una reunió amb la presidenta i amb alguns dels principals touroperadors alemanys, que abandonaven el Consolat de Mar a bord d’una furgonetota negra que donava a l’escena l’ambientació adequada. “Enguany no es tracta de guanyar molts de doblers, sinó de no perdre’n”, va reflexionar don Miquel, i, a continuació, va indicar que, si enguany el turisme generava a les Balears un 40% del que va produir l’any passat, ja aniria massa bé (de fet, parlava sempre en primera persona del plural). En vista del panorama, va concedir la possibilitat de pensar en altres activitats que no siguin estrictament turístiques: “Moltes empreses de telecomunicacions podrien tenir la base al Parc Bit, i la indústria del cinema també suposa un potencial per a Mallorca”, va subratllar, i s’ha d’admetre que, només dient això, ja es va mostrar més audaç i imaginatiu que molts polítics, tant de la dreta com de l’esquerra. Després va tenir un rampell de magnanimitat i, abans d’amollar el conseller, va reconèixer que s’havia de col·laborar amb el sector públic, fos qui fos qui governàs. Se sobreentenia, baldament es tracti de rojos desencaminats i altra gent de mal viure.

Encara faltava el plat fort, que va arribar dimecres amb l’aterratge dels reis Felip i Letícia de Borbó a la Platja de Palma, en format parella-anunci. La visita dels reis d’Espanya a l’illa formava part d’una gira per províncies amb la qual els monarques esperen remuntar el seu “índex reputacional”, lletja expressió per al·ludir al fet que la seva popularitat ha davallat tant que fa anys que el CIS no s’atreveix a publicar-ne els percentatges. De manera que es van plantar en una de les localitats turístiques més degradades d’Europa –per molt que la intentin reflotar a força de restaurar hotels vells– amb l’esperança de no donar un titular dolent per primera vegada en molt de temps. Es tractava d’un quid pro quo: el rei i la reina intenten donar una mà als hotelers amb el seu malmès negoci, i els hotelers ajuden el rei i la reina a refer una mica la seva malmesa imatge. Fa pensar en velles estructures de poder que s’aguanten unes a les altres perquè s’engronsen, obsoletes (a pesar que, al mateix temps, els pugui quedar corda per estona). Mentrestant, el Fons Monetari Internacional adverteix que la caiguda de l’economia serà especialment severa per a Espanya (d’un 12’8% del PIB), i per a Balears. Tot, per no haver aprofitat els anys de bonança per fer alguna cosa diferent, i haver apostat per continuar vivint dins un model (im)productiu de sector de serveis i especulació. I la seva parenta més pròxima, la corrupció.