Professor i escriptorQuan ningú no havia sentit l’expressió “emergència climàtica”, la paraula “emergència” remetia a una situació catastròfica que requeria una aturada immediata de les rutines de cada dia i una concentració de tots els esforços en el combat contra els efectes del desastre. Ningú no havia imaginat que la lluita contra una emergència pogués consistir en l’aprovació d’un paper que declara la situació catastròfica, que enuncia algunes bones intencions i que a continuació va a parar al calaixos d’una institució, des d’on serà una nosa menor a la sagrada continuació del 'business as usual'. Doncs això és el que ha fet no fa gaire el Consell de Mallorca, és el que sembla que farà el nostre govern i és el que probablement farà Pedro Sánchez si diumenge la gent té l’humor de tornar-lo a votar. Però no entengueu que avui venc amb ganes d’acarnissar-me amb els nostres executius progressistes: és el que estan fent centenars de governs estatals, governs regionals, parlaments i ajuntaments d’arreu del planeta.
Una emergència en una casa és, per exemple, un incendi, davant el qual tothom que pot es dedica a traginar poals mentre arriben els bombers. Una emergència en una ciutat és, per exemple, un huracà, després del qual els socors als ferits fan oblidar totes les altres feines que tenia la població. Una emergència en un planeta és una rapidíssima pujada de la temperatura en un grau, que és el que ja tenim, i una accelerada cursa cap a la pujada de dos graus, més enllà de la qual el col·lapse de la xarxa de la vida serà imparable i el panorama de patiment humà serà una multiplicació dels pitjors escenaris de privació del món d’avui. Ho acaben d’advertir 11.000 científics. No veiem, tanmateix, l’esforç col·lectiu massiu per traginar poals a escala planetària.
I què caldria fer? No podria detallar ara un programa global, només diré que hauria d’incloure moltes mesures de les que el marc mental dominant considera “irreals” o “radicals”. Caldria actuar com si ens creguéssim la famosa frase segons la qual el creixement infinit no és possible en un planeta de recursos finits. Caldria abandonar la idea que tenc dret a consumir tants de recursos i contaminar tant com em permet el meu compte corrent. I a escala de la ciutat, de la regió, de l’illa? Doncs això: actuar com si fóssim un racó més de la casa que es crema. Que és el que som.
Tornem a l’exemple de la declaració del Consell de Mallorca. La part expositiva explica la gravetat de la situació, però la part programàtica sembla escrita per algú que no ha entès les implicacions de la secció anterior. No és res de nou: és la tràgica dissonància en què viuen (vivim) instal·lats governs i població, incapaços d’establir una connexió correcta entre el que sabem que succeeix i el que s’hauria de fer. Perquè respondre a l’emergència, a Mallorca, no és només desplegar un programa d’energies renovables i donar suport perquè els ajuntaments facin una millor gestió de l’aigua o dels residus. Respondre a l’emergència hauria de ser fer la nostra contribució a la transició urgent cap a l’economia de després del creixement: per al nostre govern insular, emergència hauria de voler dir no dedicar cap metre quadrat nou a l’expansió urbanística, limitar el sòl rústic als usos propis del sòl rústic, no incrementar la capacitat de la xarxa viària en un sol cotxe més i treballar per sortir del paradigma del rècord turístic perpetu. Emergència és emergència, i el paper que varen aprovar tots els grups del Consell excepte els feixistes no deia res de tot això. I sí, mentrestant el Govern de les Illes Balears prepara la seva pròpia declaració: la redacta amb una mà mentre amb l’altra envia missatges perquè els vols directes amb Nova York ens garanteixin seguir en la ruta del rècord anual de passatgers.
Potser al moviment ecologista no li ha sortit bé l’estratègia de demanar declaracions d’emergència climàtica. Perquè resulta, també, que cada declaració que s’aprova i es queda en un gest retòric és un cartutx cremat, una trista perversió del que hauria de significar la paraula. La sensació amb què es pot quedar la gent és que viure en emergència climàtica és la nova normalitat, però que tampoc no hi hem de fer res de gaire especial. El món va cap a la catàstrofe però feim com si ens creguéssim que ho arreglarem posant plaques solars i reciclant més. No sé molt bé si vivim en el fatalisme de qui creu que no hi ha res a fer, en l’escepticisme de qui pensa que la cosa no deu ser tan greu, en la confiança que vindrà una gran solució tecnològica i ho arreglarà, en l’obediència feliç als que no volen deixar de guanyar fortunes o en la pura inèrcia. Cap d’aquestes posicions és una bona resposta a l’emergència.
PS: Redactat i enviat l'article, salta la notícia de la declaració d'emergència climàtica per part del Govern de les Illes Balears. Tant de bo la seva aplicació desmenteixi les meves consideracions anteriors. 'Wait and see'.