“Per Nadal, una passa de pardal”, i és que vostè, estimada lectora o lector, no s'adona que ja s'allarguen els dies. Aquest antiquíssim mite pagà se celebrava tallant el coll a un gall la mateixa nit. L'església catòlica, que en sap un ou d'anar inserint el propi a l'aliè, i a l'inrevés, en confegí la festa amb el nom de Missa del Gall, un ritus ben mediterrani i ben nostre, ben lluny de religions. L'indiot o gall dindi ja vingué més tard. Els catalans celebràvem, i celebram, amb pollastre a taula aquestes dates assenyalades. El 'guajalote' a Mèxic, l'indiot, ja ve més tard amb les patates i les tomàtigues després del presumpte descobriment d'Amèrica dels europeus, fos Colom de Gènova, de Pals o de s'Aranjassa, pot importar a algú tanta medalla eixorca? Fins i tot la porcella com a plat nadalenc arribaria més tard. A casa nostra un gall pota blava del Prat o un mascle de plomatge ben negre del Penedès i aquí, a les Illes, la pota menorquina; l'eivissenca, més propera al tronc Atlàntic i, com no, la raça autòctona mallorquina. Tanmateix, tot plegat originari de l'Índia a partir del 'Gallus gallus'. Aquí, a la prehistòria de ploma i d'aquesta casta d'animals per posar als calius, només es trobaven les guàtleres (o guatlles), ni tan sols les perdius, que s'introduirien després.
Si encara es troba fent sobretaula i un xic sadolla o sadoll de menjar i beure, de salses i torrons, recordi que tot té un perquè, fins i tot en els aspectes més curiosos. Guaitin el que repetia Josep Pla del seu amic el Sr. Parellada de l'Hotel Europa de Granollers. L'autor del 'Quadern gris', amb el seu punt de cinisme, ho contava i repetia com un axioma, però els ben asseguro que a molts ciutadans que no coneixen gaire el terròs els pot aclarir alguns dubtes: “En aquest país hi ha tres classes de pollastres: els anarquistes, o sigui els que fan la vida lliure, mengen i divaguen de vegades”, posin emoticona de sorpresa o d'astorament, són aquests “els gratapallers” i són, sí, exacte, els que s'allunyen de casa que es perden de vista. Ben arran de l'autopista de Palma a Inca en veureu molts desafiant el trànsit. “Els socialistes, que són els de granja, viuen estabulats i immobilitzats”, fora conyes, són aquests que acaben voltant rere els vidres d'un aparador i només han vist la llum artificial, i han “viscut” prop de quaranta dies i se serveixen farcits... d'antibiòtics i altres medicaments. I, per acabar, “el pollastre senyorial, que és el millor que hi ha” i que, com podeu imaginar, augmentava la conya planiana, tot i acabant per sentenciar “la més gran part dels pollastres que avui es mengen són els socialistes, els de granja”.
Esclovellarem l'any, potser massa planianament, i podem acabar considerant que alguns pollastres socialistes que no havien d'arribar ni a Nadal, fins i tot, ves quin cas!, arribaran segurament a Pasqua fàcilment, i poden acabar fent maig a la primavera. Vell i mal de coure. Salut i molts d'anys!