Què hi diu, al teu dni?
EscriptorSi sou capaços de llegir aquest text en la llengua en què l’escric és més que probable que alguna vegada us hagin fet aquesta pregunta: “Què hi diu, al teu DNI?”. Si no, segurament deveu haver sentit com la feien a un conegut vostre, o en el darrer dels casos entendreu, sense que faci gens de falta explicitar qui la fa, a qui i per a què, les parts essencials del context en què aquesta es perpetra.
Aquí teniu la meva resposta, idò: el meu DNI diu que som un home, que som espanyol i que vaig néixer fa vint-i-set anys. I això, com gairebé tot el que els altres diuen d’un mateix sense demanar-li a un mateix si és ver, no és ver del tot. O, com a mínim, pagaria la pena de situar-ho a l’ombra esponerosa del matís.
Fa anys que sé que no som un home, per exemple. Això no vol dir, tampoc, que sigui o que em senti dona, sinó que tenc clar que el meu gènere i les seves expressions, en els darrers temps, s’assemblen molt poc a res que es pugui emmarcar dins una casella. És de dona, dur bigoti? És d’home, dur polseres de brillants? Com puc conèixer el meu sexe, si no m’he analitzat mai els codis genètics i els nivells hormonals? Afirmar que som un home perquè m’ho ha dit una institució social gegantina, primer, que és l’Estat, i una de més petita, després, que és la meva família, em pot fer entrar dins la convenció que som un home, però no necessàriament m’hi convertirà. Per això, no sé si ho som. Sé, més aviat, que el que som no hi està a pler.
La meva espanyolitat, d’altra banda, s’assembla molt a la masculinitat que un dia m’havien dit que ‘tendria’: me n’han parlat, han donat per fet que em pertany, o que ‘hi pertanc’, i encara esper la prova fefaent que l’acompleixi. Ras i curt: des que tenc consciència política –això vol dir: de persona conscient que viu entre persones– sé que no som espanyol. Que la meva llengua no és admesa en la identitat espanyola amb la dignitat que qualsevol llengua, pel simple fet de ser un òrgan de bellesa i d’expressió, es mereix. Que el lloc on vaig néixer demana ser traduït, a les orelles de les institucions espanyoles. Que el meu nom, per a alguns d’ells, o es canvia o no existeix. I em neg a pertànyer a un poble que, per ser-ne part, m’esborra.
La joventut és una altra cosa, perquè naturalment es cura amb els anys: mentrestant, però, quantes vegades al dia no he de sentir que som jove i he de rebre consells que no deman en virtut d’aquesta joventut? Si la gent sabés mirar enllà dels documents –“Tothom és prou document per a poder anar indocumentat”, deia Blai Bonet–, entendrien que sí, que jo tenc vint-i-set anys, però també setanta-nou, i seixanta, i vuit, com les meves millors amigues. Cap document pot posar edat ni fita a la meva ànima de vell.
No en tenc cap dubte: el dia que deixem de dir “tu ets”, el dia que abaixem el dit que assenyala i passem a formular aquestes qüestions en forma de pregunta, i no d’afirmació, el món serà un lloc on farà més bon viure. El meu DNI em dona la raó: a baix, molt menut, hi diu que tanmateix caduca.
