Què importa guanyar si no hi guanyam tots?

Quan s’observa la lluita pel poder en el si de Podem, especialment pel que fa al lideratge a les Balears, es conclou que poc o gens s’han aturat a pensar què significarà guanyar o perdre la contesa oberta. Per a uns, la victòria consistirà a eliminar la dissidència i garantir-se quelcom semblant a una executiva lleial i còmoda. Per a d’altres, resistir ja és guanyar, perquè la batalla política es dóna per perduda, ha superat amb escreix els límits del partit i ja només cerca victòries morals, més en el camp particular i familiar que en el polític. Uns i altres han dimitit de l’obligació que els lliga pel simple fet de ser representants de la ciutadania i membres de partits i institucions, sobretot institucions, que haurien de perdurar i sobreviure’ls. La pervivència del partit n’afecta els militants –els votants, fins i tot. La de les institucions, a tots, perquè són de tots. És en aquest punt que es multiplica el valor d’actituds com les d’Ada Colau, dijous vespre, en posar-se al capdavant de la defensa de la presidenta del Parlament de Catalunya, imputada en l’exercici del càrrec. Colau significà que no hi ha interès personal, lluita partidista ni tan sols ideològica, quan el que està en joc és la concepció ètica de la democràcia. Si no és digne, tant és que el país és un o l’altre, si es distribueix territorialment d’una manera o d’una altra, si al capdavant hi ha un partit o altre. La dignitat es patrimoni de tots els que se saben diferents i convençuts de poder viure en la diferència. En queden exclosos els que imposen el seu punt de vista, posen la seva interpretació de la llei per sobre de la legitimitat i cerquen victòries particulars i partidàries. Ells han renunciat a convèncer i estan desesperats per vèncer.