Que no ens passin amb cançons
“Els pobles han romput amb el seu passat”. La sentència, la podeu sentir en una meravella en forma de documental que ha estat presentada aquesta setmana a Palma: La feina que no s’acaba mai. Es tracta d’un film dirigit per la mà mestra de Cesc Mulet i l’acompanyament indispensable de tot el seu equip de La Perifèrica.
La feina que fan, per més que de vegades es pagui, és impagable. Joan Miró, Toni Catany, Antoni Gaudí, Josep Lluís Sert, Jean Schalekamp, Pere Capellà, Ramon Llull... són només alguns dels noms dels nostres creadors, artistes o escriptors que han estat objecte de la mirada indagadora de Mulet i el seu equip, sempre vorejant els terrenys de l’excel·lència i la pulcritud, dues qualitats tan males d’anar entorn per segons qui avui en els nostres malmenats mitjans de comunicació audiovisuals.
“La feina que no s’acaba mai” és la feina que feia el protagonista del documental, el pare Rafel Ginard i Bauçà, nadiu de Sant Joan i instal·lat durant gran part de la seva vida a Artà. Imbuït per un romanticisme tardà, Ginard arreplegà en quatre volums gengantins les cançons del poble, l’ànima de la terra feta cançó. Avui potser no ho faríem així, o trobaríem que no ho havíem de fer així. Més que no arreplegar i conservar, potser sí que trobaríem que ens caldria fomentar la creativitat moderna i saber-la lligar amb una tradició autocentrada, autònoma i lliure.
M’ha fet recordar, tot plegat, la meva veneració juvenil –i ara encara madura, també– per Biel Majoral i la seva feina d’arreplec i transmissió. I m’ha fet recordar la dicotomia entre el mestre de mestres algaidí i la gran diva de la cançó catalana, Maria del Mar Bonet. Els punts de partida d’ambdós eren idèntics. Les habilitats cantaires i les sensibilitats de poble de cadascun, també. Però el mètode diferia. Majoral optava per la cançó de prop. Pel concert en petit comitè, per les cantades comunitàries. Per la fascinació i el carisma. Maria del Mar Bonet anava més amunt, potser feia arribar el cant i el poble a una gent que no hi hauria arribat mai, però alhora, amb el seu vol tan elevat, s’allunyava de les places, es tancava en els estudis, fossilitzava la tradició dins innombrables discs. A la fi, tanmateix, Majoral acabà sucumbint també a la llepolia de l’enregistrament. Són dicotomies que ens recordaran altres situacions de l’àmbit polític, social i econòmic del país.
M’escarrufa la sentència inicial d’aquest escrit, perquè va ser dita dins la primera meitat del segle passat i perquè si l’hagués de pensar avui no sé quina altra fórmula més contundent trobaria, el pare Ginard, per reflectir l’allunyament crònic i irreversible dels nostres pobles envers determinats costums i maneres de fer, i encara molt més els relacionats amb el que coneixem com a cultura popular –així més en general– o cançó popular o tradicional –més en particular.
I, no obstant això, cal no dramatitzar. Els mallorquins, més que els catalans generals, cantam. Ens cantam. Som, cantant. Creixem i ens arrelam, cantant. I renaixem en la cançó. Engospam la baula de la tradició, però sabem trobar-nos populars fent-nos nostres les cançons de Sopa de Cabra, de Maria del Mar Bonet, d’Ovidi, de Raimon, d’Antònia Font, de Lluís Llach o de Guillem d’Efak. Tant és de qui sigui. Perquè ja ha arribat el dia que molts de joves les canten i en saben versos sense saber, ni importar-los, de qui són. Senzillament per què ja són de tots.
Cantar és la feina que no s’acaba mai. Perquè som un poble que no acaba mai les feines, que en té moltes i que sap que les té pendents. Avui, que és dia 1 d’octubre, i que ja sabem la pregunta, volem saber també la resposta. Avui, no volem que ningú ens pugui dir que som “un poble que ha romput amb el seu passat”. Avui, que és dia 1 d’octubre, el poble, que se n’entén, i molt, de baules i de cadenes, sap que l’única forma de mantenir viva i digna la memòria del seu passat és esbucar els monstres que el torturaren en el passat. El poble, senyors tècnics del Consell, no se n’entén d’informes ni de comissions. El poble se n’entén de memòria. No abaratiu el somni de la democràcia. Contra el feixisme, no ens passeu amb cançons.
