De què riuen?

Professora de Dret Internacional Públic a la UIBNo entenc gaire bé de què riuen els que fan befa de l'estada de Carles Puigdemont i part del seu Govern a Bèlgica i esperen que el crit "a por ellos" faci quadrar també els jutges belgues. El que farà que puguin ser detinguts, lliurats i jutjats a Espanya serà la qualificació de les conductes com a delictes a Bèlgica, no a Espanya.

A la Unió Europea s'ha creat un sistema àgil d'entrega de persones reclamades per ser jutjades o per complir condemna en un estat membre, basat en una llista de 32 delictes que donen lloc a l'entrega sense control de la doble incriminació dels fets, d'una manera quasi automàtica i sense gaire marge per guanyar un recurs. Fora d'aquesta llista, s'ha de comprovar que la conducta que es persegueix és delicte a l'estat requerit, en aquest cas Bèlgica. Rebel·lió, sedició i desobediència no figuren en la llista esmentada; malversació de cabals públics i prevaricació podrien entrar en el delicte de corrupció, inclòs en la llista de l'euroordre. Si Bèlgica els entregàs, seria per jutjar-los a Espanya només per aquests presumptes delictes de corrupció, no per la resta.

Puigdemont i els seus consellers a Bèlgica també podrien sol·licitar asil en el moment de rebre l'euroordre al·legant l'existència d'una persecució individualitzada per ideologia política i la manca de garanties per defensar-se judicialment a Espanya. Però, en tot cas, els tribunals belgues diran en algun moment que els cinc delictes que se'ls imputen no són simples delictes comuns. Rebel·lió, desobediència i sedició són delictes polítics, és a dir, delictes comesos amb una motivació política, amb un objectiu o un resultat polític o en un context polític. Convenis d’extradició i lleis estatals (incloent-hi la Constitució espanyola a l’article 13) esmenten aquests delictes per protegir els seus autors perquè des de finals del segle XIX la pràctica judicial, les lleis internes i el dret internacional preveuen que l’anomenada "excepció per delicte polític" pugui ser invocada per suspendre una extradició. Això s’explica pels antecedents històrics d'una clàusula que va tenir la seva raó de ser en la protecció dels revolucionaris a qui, en el context de la Revolució francesa, la independència de Bèlgica i l'emergència d'Itàlia i Alemanya com a estats nació, les democràcies europees liberals consideraven uns "lluitadors per la llibertat" a qui no es podia extradir: s’entenia que els “criminals polítics” de llavors podien ser els futurs dirigents del país d'on havien hagut de fugir per defensar els valors de la llibertat i la democràcia. I Bèlgica va ser precisament el país on es va aprovar per primera vegada, el 1833, una llei que prohibia l'extradició per delictes polítics.

Però no tots els delictes polítics són iguals. Traïció i rebel·lió (no violenta), espionatge, conspiració, resistència pacífica a l'autoritat, dissidència passiva política o l'exercici de la llibertat d'expressió són delictes polítics purs o absoluts perquè van dirigits exclusivament contra l'estat o l'organització política de l'estat sense ocasionar danys a civils ni a béns. Robatori, homicidi, falsificació de documents o segrest d'ostatges, per altra part, poden ser delictes polítics connexos quan l'autor persegueix un propòsit polític, o bé perquè l'acte se situa en un context polític o ha tingut conseqüències polítiques. Durant anys s'han anat modulant via convenis i pràctica judicial la gravetat i la proporcionalitat d'aquestes conductes per excloure les que no poden ser considerades delictes polítics, com els actes de terrorisme.

La malversació de cabals públics i la prevaricació imputades a les autoritats catalanes impliquen la comissió de dos delictes: un de polític i un altre de comú, aquest últim relacionat amb el primer. No es poden separar els uns dels altres perquè les accions en què consisteixen els cinc presumptes delictes (sense entrar en si realment s'han comès) es clarifiquen i s'expliquen mútuament i per això cal jutjar-los en un mateix procediment. Dubto que els tribunals belgues, per la seva tradició jurídica, puguin no tenir en compte la connexió dels "delictes comuns" amb els altres tres delictes purament polítics.

Tinguem en compte que els convenis europeus d'extradició i la jurisprudència del Tribunal Europeu de Drets Humans també permeten a un estat requerit en extradició denegar-la si tingués raons fundades per creure que la sol·licitud d'extradició, motivada per un delicte de naturalesa comuna, s'ha presentat amb la finalitat de perseguir o castigar una persona per consideracions de raça, religió, nacionalitat o opinions polítiques, o que la situació d'aquesta persona corre el risc de veure's agreujada per una o altra d'aquestes consideracions. A Bèlgica segueixen amb detall com es desenvolupa la causa contra els activistes i els consellers catalans empresonats, amb motiu.