Que el senador Antich no pitgi el botó
Mai els he votat. Mai els votaria. Perquè són el partit de la corrupció primerenca i del GAL, el partit que va obrir les portes al neoliberalisme que ens ha escapçat. Perquè, des del 78 i abans, mai han prioritzat Mallorca. Però conec molta gent que ho ha fet. No és debades que ha estat la força més votada al camp progressista, a les Balears, durant dècades. Tot i que en els darrers comicis autonòmics MÉS i Podem, representant les ànsies de canvi dels sectors més dinàmics de la nostra societat, el superessin àmpliament.
El PSIB, per a mi, sempre ha estat el PSOE. Però li guardo el respecte que mereixen les sigles de Llorenç Bisbal, Andreu Crespí, Miquel Oliver Massutí i el nostres màrtirs Pilar Sánchez –violada i morta el 18 de setembre de 1936 i un dels casos que l’ONG Women's Link Worldwide ha fet constar en els seus informes per a la Justícia Argentina– i Alexandre Jaume –assassinat el 24 de febrer de 1937 devora el batlle Darder–. Precisament per això, perquè és un partit amb un passat que va ser obrer i va ser socialista i perquè hi ha militat i hi milita, encara, gent honesta, em sembla una aberració allò que està a punt de succeir.
El lector ho té més o manco clar. Si res no ho atura, un senyor d’Algaida que va ser president de les Illes i que és senador de designació autonòmica –o sigui, no electe– acabarà sumant el seu vot a la majoria de PP, PSOE i Ciudadanos que vol aplicar l’arxicitat article 155. La intervenció de l’autonomia de Catalunya. La involució més descomunal des de l’inici del règim actual. Una barbaritat sense precedents.
Suposo que això no ens hauria de sorprendre. El memorial és llarg. Els greuges són infinits. Tantes renúncies. Tant de patiment per a les classes populars dels pobles d’Espanya. Certament el matrimoni gai i una retirada tardana de la tropa espanyola de l’Afganistan no poden tapar l’amargor del felipisme i les seves ombres. De Corcuera, Leguina, Bono, Borrell i Rodríguez Ibarra a Susana Díaz i Pedro Sánchez. L’Espanya dels progres i els enganapobres. La d’‘El País’, la SER i les “mama chicho” de la masclista Tele 5 berlusconiana. La de la coexistència entre Victoria Prego, José Coronado i Iñaki Gabilondo. El PSOE haurà passat a la història com el partit que va posar en marxa l’estat del benestar a les Espanyes i com el partit que va començar a desmantellar-lo. El recanvi perfecte del règim binari que va funcionar bé durant molt de temps, fins que l’engranatge, tant el ‘hardware’ com el ‘software’, va començar a fallar.
Si alguna cosa ha estat el Partit Socialista espanyol, val a dir-ho, és una excel·lent agència de comunicació i de màrqueting. Però ja no dóna per a gaire més. ZP va ser el darrer cartutx. Pocs cops algú ha passat de generar tanta expectació al no-res. La realitat, però, s’imposa. Aquells que preveien una pasokització accelerada per l’aparició de Podemos no han acabat d’encertar. El vell PSOE aguanta. Com el “partit regionalista del sud” que diria l’Enric Juliana. Segurament. Bàsicament. Com el recanvi de sempre de l’‘establishment’ del 78. També. Escasses persones són més ‘estat’, a Espanya, que un tipus com Pérez Rubalcaba. El PSOE continua un procés indeturable per enviar al fang de la història els valors que tanta suor i llàgrimes va costar mantenir. Però queda qui els hi ha fet confiança.
Hi ha molta gent, a les Illes Balears i Pitiüses, que va votar el PSIB el maig de l’any 15. Concretament 81.073 persones. Són moltes. És respectable. Ells, i quadres assenyats com el conseller Negueruela o l’alcalde d’Eivissa, Rafa Ruiz, han de fer pressió al PSIB perquè es desmarqui del 155. Si Antich pitja el botó que l’alinea amb la demofòbia, es trencarà l’escassa connexió que hi ha entre els progressistes mallorquins: la voluntat de blindar les quatre coses que han donat sentit a la vida comunitària que hem pactat des del 83. La intervenció per part de Madrid de l’ensenyament, els cossos de seguretat o els mitjans de comunicació públics de Catalunya i l’ocupació il·legítima de les seves institucions representaran el pitjor atac a l’autogovern dels pobles de l’estat des del franquisme. Si Armengol i Antich fossin hàbils, eludirien un posicionament que per ventura dóna rèdits a les Castelles però que a les Balears trenca la convivència. Sembla, però, que Ferraz pesa més que la nostra gent per a l’algaidí i la inquera. Si això és així, els valors socialistes hauran estat malbaratats novament. I la paciència, fins i tot la d’un votant del PSIB-PSOE, jo diria que no és infinita.
