Teniu un grup d'amistats o d'afinitat o com li vulgueu dir? Esper que sí i, encara més, esper que en tengueu més d'un. N'hi ha que són molt nombrosos, n'hi ha que no tant, n'hi ha que són quintets, trios o quartets. Per exemple, imaginau el vostre grup de quatre amics o amigues. Fa anys que compartiu les alegries i les penes, les misèries i les abundàncies, la vida, que en diríem així molt en general. És igual com us hagueu trobat, qui va presentar qui, qui s'asseia devora qui a l'escola o a l'institut. El fet és que teniu testimonis presencials i gràfics de la vostra relació, us estimau, us explicau el que no explicau a altres, compartiu uns codis propis. El que sí que passa és que, res, un petit detall, si sou un grup de dones, una de vosaltres quatre –essent optimista– haurà explicat la violència psicològica que ha patit –per part de la seva parella o d'algun 'ex'– a les altres tres. Les vexacions, els menyspreus, els insults, els no-vull-que-vagis-amb-elles, haver de demanar permís per viure com a norma. No ho dic jo, ho diuen les dades de la ‘Macroencuesta de violencia contra la mujer’ del govern espanyol de l'any 2015.
Escoltau, i què faríeu amb 480 minuts? Imaginau que us agafen i us diuen: “Au, jas, 480 minuts per a tu”. Són uns quants minuts, així mateix, vull dir que dona temps de fer coses. La combinació vermut-dinar-sobretaula-gintònics, per exemple. O un rotllo més de connectar amb la natura tipus anar d'excursió ben prest i fer una bona caminada, una aturada per agafar forces amb un bon pa i els seus corresponents acompanyaments i cap avall amb tots els ormejos. També l'opció més íntima d'aixecar-se tard, fer voltes dins el llit, berenar tranquil·lament, llegir el diari, dinar a hores intempestives i acabar empalmant temporades d'una sèrie fins a acabar-la –i començar-ne una altra de nova, òbviament–. O podeu aprofitar per quedar amb la família o les amistats, córrer per tota la ciutat/poble/llogaret on sigueu, no ho sé. Això sí, aquí també heu de tenir en compte un altre petit detall: si sou una dona heu de saber que durant aquests 480 minuts, és a dir, durant aquestes vuit hores, podeu patir una agressió sexual per part d'algun home –normalment proper a vosaltres–. I no, tampoc no ho dic jo per espantar-vos, ho diuen els 1.249 delictes d'agressió sexual comesos en un any (2016) a l'estat espanyol. I els que no sabem, perquè això es basa en les denúncies.
Sabeu què se sent, quan et treuen cada dia un 0,27% de vida? Hi ha dies que sembla que fins i tot n'haguem d'estar agraïdes, perquè surt a la televisió i a qualque ràdio en xerren i aparentment es preocupen i n'hi donen una mica d'espai, no sigui dit. I llavors ja la història de sempre: que si s'ha de denunciar sempre, que si la societat encara és molt masclista, que és una xacra, que l'educació s'ha de millorar, que és un tema molt seriós. Mirau si s'ho prenen seriosament que això no passa cada dia i, fins i tot, quan passa, alguna cosa hem hagut de fer per arribar-hi. Vull dir que el missatge és que les coses no venen totes soles, molt manco si ets dona, i que si vas provocant per la vida idò què-vols-que-hi-facem-reina-meva. Crec que una de les coses que més ens haurien d'haver explicat de petites era que naixem amb una llosa que es diu ‘culpa’ i que sempre anirà enganxadeta a nosaltres. Encara que ens matin a poc a poc, de 0,27% en 0,27% cada dia fins arribar als, essent de nou optimista –i tenint en compte els 90 que ja sumam ara per ara, segons dades de Feminicidio.net–, 98 feminicidis i assassinats amb què acabarem el 2017. Tot i el càlcul hipòtetic que en puguem fer ara, sabem que no podem subestimar el vostre poder i la vostra violència, agressors masclistes, i aquesta xifra podria superar el centenar tranquil·lament. L'any passat en van ser 105. Sembla que competiu per superar-vos any rere any. Faria gràcia si no fos perquè és ben real: som la diana on llançau els vostres dards.
Timpans que volen esclatar quan sentim les paraules miserables i deplorables que ens dediquen quan denunciam –no és això el que havíem de fer?– i duim a judici els fills perfectes del patriarcat. Mans que rapinyen parets fins que hi deixen marca de la ràbia de veure com la gran majoria de perpetradors –i perpetuadors– no es donen per al·ludits. Gargamelles seques de cridar que ens volem vives i amb vides dignes perquè ho escoltin unes orelles que es fan les sordes. Cames que a vegades volen córrer i fugir d'aquest malson que ens fan viure cada dia... Però. El nostre però és que no abandonam el camp de batalla diari. Som milicianes de la vida, amb els nostres cossos cansats i marcats a cops de metralla, sí, però millorant la vida, el món i les relacions de tothom a través del feminisme: dels agressors i dels aliats trànsfugues. Amb aquests darrers per ventura podem formar la combinació guanyadora i arribar a l'objectiu: estar vives i tenir vides dignes. I, sobretot, que sigui vera.