De què viurem si no ens podem vendre?
Director de l'ARA BalearsJa és de nit i el llum del despatx de la presidenta al Consolat de Mar continua obert. Un helicòpter sobrevola el barri de la Llonja i fa menys de cinc minuts que un cotxe de la Policia Local ha fet la ronda per la plaça de la Drassana. Als carrers no hi camina ningú. Ningú. Tot i que és l’hora de sopar, tampoc se sent la dringadissa de parar taula, ni el renou de cassoles i paelles als fogons.
A les vuit del vespre han sortit comptats veïns a aplaudir, no perquè aquí siguin més insolidaris, ni perquè pensin més que en altres bandes que aquest gest no serveix per a res. Senzillament és que a la Llonja hi viu poca gent. Entre hotels boutique, segones residències que passen gairebé tot l’any amb les persianes tancades, apartaments de lloguer turístic, bars i restaurants amb la carta en anglès i oficines de real state, a la Llonja hi queden pocs pisos on hi puguin viure els ciutadans i només un Eroski de butxaca i el Forn de la Glòria per comprar-hi menjar.
El barri on treballa la presidenta, Francina Armengol, és buit de ciutadans. I amb el confinament i l’aïllament de Mallorca, sense el tràfec d’estrangers, forasters i els que treballen per a ells, això es nota més que mai. La Llonja és un símbol del problema que tenim a sobre: ens l’hem venut al turisme i ara no hi ha turisme. No tenim barri i, com a mínim per ara, tampoc tenim ingressos. De què hem de viure mentre no puguem continuar venent-nos?
Podem dir que hem de diversificar l’economia, rompre el monocultiu, però això no es fa d’un dia per l’altre. La roda del sistema és massa gran per fer-la tombar de cop sense conseqüències, sobretot per als treballadors que viuen directament d’aquest sector, que són la majoria.
