Quan queien cases
Si es parla de remodelació urbanística de Barcelona, la memòria viatja fins a les obres efectuades per als Jocs Olímpics del 1992, però en les mateixes dates un altre fenomen va provocar molts canvis en barris sencers de la ciutat. Aquesta història comença a finals dels anys vuitanta, amb les queixes de molts veïns del Turó de la Peira, que veien com les cases que habitaven estaven experimentant un deteriorament progressiu, queien trossos de sostres i cornises i moltes parets s’estaven esquerdant. El 1989 els afectats es van reunir amb l’Ajuntament, però no hi va haver reaccions. Tothom creia que eren petites fallades estructurals, incidents que no anirien a més, fins que el 1990 va saltar la notícia.
El Turó de la Peira s’havia urbanitzat a tota velocitat entre mitjans dels anys cinquanta i principis dels seixanta, gràcies al pla parcial del 1955, que va generar una gran especulació immobiliària i l’ús de materials de construcció de molt baixa qualitat. L’objectiu era donar habitatge a famílies que vivien en barraques, i a molts treballadors emigrants del sud peninsular, que en aquell moment arribaven a milers a la ciutat. L’operació havia funcionat acceptablement bé, però la matinada de l’11 de novembre del 1990 es va ensorrar un bloc d’apartaments al carrer Cadí: una veïna va morir al precipitar-se per un esvoranc que s’havia obert al menjador de casa seva i hi va haver altres persones ferides. La investigació del cas va destapar la pobresa dels materials fets servir per a la construcció i va fer públic un terme que, a partir d’aquell moment, es faria popular per a molts barcelonins: l’aluminosi.
La història d’aquesta malura dels materials es remunta a finals dels anys vint, quan la fàbrica Cementos Molins va començar a distribuir unes biguetes pretensades que necessitaven menys temps d’assecat. Aquest nou producte no donaria problemes fins que, entre els anys cinquanta i setanta, la febre constructora que va experimentar Barcelona va posar al límit la seva resistència. Els tècnics ja van avisar del perill l’any 1963, però no seria fins nou anys més tard que es va ensorrar un edifici al carrer Martí de Gràcia, amb la mort de quatre persones. Llavors ja es va veure que el ciment aluminós perdia les seves propietats i es feia menys resistent amb el pas del temps, i el 1977 es va prohibir.
L’any 1989 el Col·legi d’Arquitectes va fer un estudi en el qual assenyalava l’existència de centenars de finques amb aquest problema. Més tard es va saber que la meitat dels blocs edificats entre el 1950 i el 1970 patien aquesta deformació dels materials. Això és el que va destapar l’accident del carrer Cadí, tot un barri malalt, on a partir d’aquell moment moltes famílies van haver de ser reallotjades, i altres van viure anys amb sostres i parets apuntalades. Quasi cent cinquanta edificis rehabilitats i més de mig centenar enrunats, amb un cost que van haver d’assumir les administracions i els particulars, ja que la promotora d’aquell nyap, la constructora Román Sanahuja, va resultar absolta en el judici del 1993.
A partir d’aquell moment molta gent va descobrir que l’aluminosi era pressent en una trentena de barris de la ciutat, com Canyelles, la Zona Franca i la Pau. I durant la dècada dels noranta molts ciutadans es van veure obligats a enfrontar-se a aquesta situació. Encara l’any 2017 es van lliurar les claus de nous pisos als últims afectats de la Trinitat Nova. I el 2019 encara es va enrunar un edifici al barri de la Salut de Badalona per aluminosi. Un perill mortal i silenciós, del qual no teníem notícia fins al novembre del 1990, i que ha estat un malson per a tots els afectats.
