Qüestió de confiança
La llarga tardor d’Esquerra Republicana ha acabat com era d’esperar: l’autoritat –política i moral– d’Oriol Junqueras s’ha acabat imposant a una alternativa que no ha estat capaç de trobar un candidat que tingués els atributs precisos que la circumstància demanava.
Cert, la victòria de Junqueras no ha estat aclaparadora. El seu moment ja ha passat. Però, malgrat tot, a l'hora de generar confiança encara treu un bon tros de distància als seus adversaris. Junqueras aporta un cert aire sacerdotal a la seva croada que sona a antic, però que s’acaba imposant davant del simplisme dels rivals. I ara li cau a sobre un encàrrec pervers. És hora de redefinir les bases ideològiques i estratègiques d’un partit que ha sortit trontollant d’un període difícil en què ha disposat d’importants quotes de poder i ha d’afrontar una renovació general –ideològica, estratègica i de personal–. És a dir, el Sant Pare té un mandant per actualitzar la creença i preparar una successió de lideratge i generacional, sense desdibuixar els dos senyals identitaris del partit: independentista i socialdemòcrata, en un temps en què Europa pateix una creixent indefinició d’unes socialdemocràcies claudicants.
A Esquerra no hi ha hagut alternança real, malgrat que semblava estar en els signes dels temps, perquè els qui la protagonitzaven no han estat al nivell exigible. Però sí que els militants han transmès la impressió que el canvi no es pot demorar indefinidament: s’ha de posar en marxa. Junqueras serà capaç d’entendre que el que li toca és projectar el partit cap una etapa sense ell? És a dir fer la renovació ideològica i política que correspon al moment, obrint portes a una nova direcció?
L’alternativa no ha estat capaç ni de tenir una proposta única. Amb això està tot dit. La debilitat de Godàs, un candidat de rutina, va fer que sortís a escena un tercer projecte, més juganer que altra cosa, que, per sobre de tot, ha contribuït a fer més patent que Junqueras era realment l’únic candidat a l’altura de les circumstàncies, tot i el desgast d’una llarga carrera, i una certa tendència a fer de la indefinició virtut, que li ha fet cometre errors com no mullar-se a favor de les eleccions quan es va optar per la fantasiosa declaració d’independència de recorregut perfectament previsible.
La conclusió d’aquest episodi és que el partit ha frenat la renovació perquè no s’havia produït la maduració necessària per fer-la possible. Cal un canvi després de l’experiència d’aquests anys en què Esquerra ha vist que el seu projecte de màxims anava més enllà de la seva clientela, però també que els errors estratègics es paguen cars. I la sorpresa –que no és tal si es mira a la cara a cadascun dels actors– és que els militants han decidit que sí, però. I que sigui el mateix Junqueras qui comandi la continuació. Qüestió de confiança.
