Qui ha vençut?

L’any 1969, un jove cantautor, Lluís Llach, va compondre una cançó que va titular Respon-me. La pregunta reiterada a què calia respondre era formulada així: “Qui va vèncer? Pots dir-m’ho tu?” La circumstància a què s’al·ludia no era esmentada, per raons de censura òbvies, però tots els que l’escoltàvem sabíem que parlava de la victòria de Franco el 1939. De fet, un altre cantautor, Raimon, havia escrit poc abans, l’any 1966, una cançó que responia exactament la mateixa pregunta, i que afirmava que “A l’any 1940, quan jo vaig nàixer, jo crec que tots, tots havíem perdut...” Les dues cançons eren una manera, doncs, de contradir una dictadura que es fonamentava sobre la divisió, nítida i ferotge, entre vencedors i vençuts. No fa gaires anys, a Olot es va inaugurar un monument del ceramista Claudi Casanovas, que la ciutat va erigir en record “als defensors de la Segona República i a tots els que van fer possible la recuperació de la democràcia i la llibertat”. El van titular Als vençuts i era una manera, també, de capgirar el terme.

Per això sorprèn ara veure utilitzat un mot tan connotat com el qualificatiu de “vençuts” per referir-se als presos polítics que seran indultats pel govern de Sánchez, i per justificar, doncs, aquest indult -que resulta tan controvertit per a una bona part de l’opinió pública espanyola- des de la magnanimitat del “vencedor”, com ha fet amb un tuit desafortunat un dirigent socialista (no tan desafortunat, però, com alguna reacció que ha suscitat en el sinistre món de l’anonimat de Twitter). Amb tot, és evident que el terme vençuts en aquest context no al·ludeix al 1939, sinó que es diu pensant en un fet molt més recent, la derrota i dissolució d’ETA.

De fet, el procés català, presentat i vist com un “desafiament” per la societat espanyola en conjunt, ha estat analitzat majoritàriament, entre la classe política però també a la premsa i a l’acadèmia espanyoles, dins d’un unanimisme patriòtic ofegador, mitjançant la plantilla deformant que s’havia aplicat al conflicte basc -del qual només el separaria, i encara, l’absència de violència (tot i que durant el procés judicial al Procés vam sentir parlar d’un “odi” i d’una “violència” dels mobilitzats l’1-O superiors als que van ocasionar centenars de morts al País Basc). Aquesta identificació, nascuda de la mandra intel·lectual i de la comoditat política, estalvia la necessitat de comprendre les raons de l’independentisme, permet obviar el significat de la mobilització popular i democràtica més gran que hi ha hagut a Europa en dècades, i busca sobretot reduir el Procés a un problema de “convivència” a l’interior de Catalunya mateix (com ha afirmat, de forma tan repetida com gratuïta, el president Sánchez), tot esquivant qualsevol pretensió de trobar una racionalitat a les demandes del sobiranisme.

L’equiparació del “cas dels catalans” amb el conflicte basc és el que va permetre al govern del PP pensar que “escapçant” el moviment (una paraula extreta, novament, del vocabulari de la lluita antiterrorista) es “derrotaria” l’independentisme, al qual no s’ha volgut veure mai com l’expressió de la voluntat democràtica d’una part prou significativa de la societat catalana i, per tant, com un moviment al qual calia respondre democràticament i amb propostes polítiques. D’aquí la sorpresa que, des d’algun àmbit del PSOE, es pugui parlar ara de “vençuts”. Perquè això el situa, automàticament i de forma inequívoca, en el bàndol dels “vencedors”. Amb unes conseqüències que no pot, llavors, eludir: i és que està avalant la solució Marchena al conflicte, és a dir, la judicialització del conflicte decidida pel PP de Rajoy, i, amb ella, l’assumpció que, lluny de “l’Espanya plural” de Rodríguez Zapatero, l’estructuració d’Espanya tal com la coneixem és una realitat inqüestionable i immodificable.

No sembla, doncs, que aquesta sigui la millor manera d’abordar l’etapa de diàleg que, per fi, s’obre ara, i que exigeix, abans que res, començar a dir les coses pel seu nom. Una etapa en què l’independentisme en el seu conjunt ha d’assumir obertament que l’extraordinària mobilització de l’1-O no legitimava en absolut la singular “declaració d’independència” del 27-O, que va ser el seu error polític més greu, però en què també el govern de Sánchez i el PSOE han d’entendre que la solució Marchena, desautoritzada repetidament a Europa i contestada per les organitzacions que vetllen pels drets humans, no és cap victòria de la “democràcia espanyola”.

Josep M. Muñoz és director de l''Avenç'.