Per què ens agraden les novel·les o les pel·lícules que ens conten històries tristes, els quadres lúgubres, els poemes o els contes que parlen de vides devastades? A ‘Elegies’, el magnífic llibre que acaba de publicar Quim Español, hi ha més d’un poema que ens torna a enfrontar al problema. El poema ‘Temps’ té un argument certament melancòlic: una parella que han envellit junts. Les imatges estan fetes d’un noble aliatge de sorpresa i precisió. El temps, ens diu, “amb arma blanca / ha marcat les esquerdes del meu front”, i “arrenca cada full / del llibre de la vida de tots dos”. Els decasíl·labs són d’aquells que només fan els que no compten amb els dits perquè en tenen la música al cap. El final aporta un bri d’esperança: aquest temps rapinyaire “no et podrà apagar / el foc follet al fons de les pupil·les”.
És un poema molt bo, i no ho és perquè “està molt ben escrit” (com si això fos una qualitat que pogués salvar un poema al marge del que diu), ni tan sols pel toc esperançat final, que en altres poemes pot faltar. És bo per la mirada de pietat cap a les criatures desvalgudes que som. Josep Maria Esquirol, de qui us parlava fa una setmana, recorda que Flaubert deia que la “mirada mèdica” és el que dóna grandesa a la narració, i entenia per “mirada mèdica” la que percep la passió de la vida, feta de goig i de patiment. No l’hauria de citar, perquè el conec només indirectament, però l’assagista francès Alexandre Gefen parla de la literatura que guareix i repara. A les ‘Elegies’ de Quim Español hi ha un altre poema que ve a tomb: es titula ‘Veni Creator’ i acaba dient que la música d’Arvo Pärt el porta “al desolat paratge dels ferits, / on, tanmateix, el cant ja és un consol / de no sé quin dolor”. La bona literatura sovint té a veure amb això. En podem dir “compassió” però el mot té un dring que no ens convenç. “Caritat” o “solidaritat”, per motius diferents, encara menys. A mi m’agrada “pietat”, que té l’avantatge d’enfonsar les arrels en un savi antic anomenat Aristòtil.