Quin poble volem? Quin poble deixarem?

Fa dos anys que Marie Troostembergh i el seu marit Peter varen triar sa Pobla per viure. Ja tenen una edat i el carrer de la Lluna els va semblar un bon lloc per fer la seva llar. Marie és fotògrafa i interiorista, Peter és enginyer de coses difícils de pronunciar. A mi em va impressionar que hagués viscut sol, durant un any, en un far de la costa del Pacífic a mig camí entre Alaska i el Canadà. Ells estan fascinats amb sa Pobla, observen i valoren detalls que a nosaltres ens passen desapercebuts o que consideram rutinaris: les façanes de les cases antigues, les canals, les teules, les persianes verdes, la gent que va a peu o en bicicleta pels carrers i se saluda, els majors que prenen el sol, poder seure a la plaça Major sense fer res més que badocar. Sospit que viuen un cert enamorament de la Pobla d’Huialfàs. M’han descobert una mirada diferent i més sana del poble.

La pell de sa Pobla i la de sa Marjal estan canviant lentament. Emperò les diferents sensibilitats que hi conviuen, i que podrien dissenyar una estratègia de futur, no acaben de sincronitzar-se. Em referesc al model i als espais que volem habitar –els pròxims anys– a la nostra vila. Tenim gent preparada i, si no, sabem on  anar-la a cercar. L’evolució de les idees, els nous models comunitaris de convivència, la necessitat de disposar d’espais més 'amables'i sostenibles, la necessitat d’un consum equilibrat... no són utopies o quimeres. Les noves generacions empenyen fort i són les que hi hauran de viure. De moment, els poblers caminam, però la sensació és que no sabem molt bé en quina direcció. Avançam dispersos i hauríem de concretar, posar-nos d’acord per emprendre una estratègia de futur coordinada. Clar que per aconseguir-ho necessitam canviar certs plantejaments.

Diuen que els pobles que avancen són els que saben canviar les inèrcies del seu rumb per adequar-se a les circumstàncies de cada moment. La visió de futur i la capacitat d’adaptació són el que fa que les debilitats es transformin en oportunitats, les pors en certeses. I si ens poséssim d’acord a dissenyar aquest rumb i construir-lo de manera coordinada i amb la suma dels nostres esforços? Aquest plantejament va més enllà de la tasca d’un sol partit polític, fins i tot d’un equip de govern i del quefer de l’oposició. Hauria de ser una opció –una necessitat– consensuada per la majoria dels poblers. La pregunta és: com podem dirigir i coordinar aquestes sensibilitats en un projecte de futur?

Guillem Muntaner, un mossèn jubilat de 94 anys, va dedicar més de mitja vida a estudiar l’obra de Jürgen Habermas a Itàlia i Alemanya. Va ser professor a la UIB i al Centre d’Estudis Teològics de Mallorca. A final del segle XX, va predicar idees quasi revolucionaries que aquí no s’havien sentit mai. Un dia de maig del 1989 va publicar un article que parlava d’un nou verb que s’estava introduint a Europa, era el verb 'decréixer'. Afortunadament, avui dia –malgrat que aquest verb fa tremolar certs sectors econòmics– per desconeixement, manca de visió de futur o cobdícia, el tenim ben interioritzat i ja és irrenunciable. 

Hem de crear una conjuntura favorable, fer un salt, i no cal fer-lo la pròxima legislatura. Cal començar ara a posar els fonaments. Els darrers vint-i-cinc anys, sa Pobla ha millorat molt la seva fisonomia: la ronda de circumval·lació, la conversió de carrers en zones per a vianants, la potenciació dels serveis públics comunitaris, entre altres canvis. Hem aconseguit un trànsit més amable, som un nus estratègic i logístic del nord de l’illa i segurament podríem fer una bona llista de canvis. Però ara hem d’iniciar un nou salt, una nova etapa; no podem esperar més. El model que hem tingut fins avui ens resulta insuficient. Tenim nous reptes en arquitectura, medi, paisatge, canvi climàtic i sostenibilitat. La gent més jove parla de 'decréixer'en certs àmbits i no em sorprèn. No és retòrica, no és un discurs... són realitats. Estam humanitzant les cases que habitam. Ara ens cal humanitzar les places i els carrers. Necessitam més verd, molt de verd; enyoram sentir a l’estiu la fresca del llevant a la cara.

El treball participatiu i les recomanacions de Sa Pobla Futur –enllestit la passada legislatura– manté la seva validesa i espera sortir del calaix. Les propostes i els treballs presentats a les jornades sobre turisme també guaiten i esperen. Hi ha punts de coincidència en ambdós projectes per iniciar diàlegs, treballs, alimentar consciències i construir consensos. Facem passes que ens acostin a l’ideal que sempre hem somniat: un sa Pobla que mantingui els valors identitaris de ser poble i alhora gaudeixi d’un entorn que correspongui veritablement a una àrea urbana del segle XXI. I potser aquestes reflexions les hem de fer extensives a tots els altres indrets del nostre petit –i limitat– territori, a una illa estimada que corre el perill d’ofegar-se en un creixement il·limitat i absurd.

Nota. Aquest Nadal no em resulta fàcil de felicitar, no em surt. Pens en la gent que sofreix a Gaza, a Ucraïna... massa mort. També hi ha gent trista, amb fred i gana al nostre voltant. Encenem llums als carrers per tapar les penes. Enguany les garlandes de Nadal em fan més present la memòria dels qui a poc a poc han anat partint i que tant estimava.

Malgrat tot, no vull tancar la finestra a la il·lusió i l’esperança que tant necessitam. 

Bon Nadal.