I tu de quina casa ets?

De nano passava les vacances a Nonasp, el poble dels meus avis materns. “I tu de quina casa ets?”, em preguntaven cada dia, a cada cantonada, els oncles i les padrines desvagats. Encara que jo no hi fallava mai, ni per les festes majors, ni per Setmana santa, ni per Nadal, i encara que en aquella època jovenívola em feia amb tothom, per als nonaspins jo i tota la meva colla sempre vam ser els forasters. Com en qualsevol societat tradicional, en aquell poblet a la vora del Matarranya, aparentment, la llengua, la història i els costums; la família, la religió i la sang eren els trets definitoris de la tribu, sentida com a natural.

Dic “aparentment” perquè quan vaig ser més gran vaig aprendre que, malgrat que no se n’adonaven, la seva identitat també es definia per la ideologia o pel que els vells materialistes n’haurien dit directament la butxaca. Encara que a Nonasp eren quatre gats, la sociabilitat es repartia sempre entre el Sindicat dels rics, dels nacionals, i el Centro social dels pobres, els republicans. Que amb aquesta línia divisòria no es podia fer el burro m’ho recorda l’esbroncada monumental que em va clavar la meva àvia un dia que vaig admetre que havíem anat a fer uns beures al Casino dels Nacionals. I tot perquè a un noi de Reus li agradava una de Nonasp que es veu que era neta de feixistes. Posats a recordar sense filtres, confesso que amb els anys també vaig poder anar veient que, malgrat que tots els del poble presumien de ser molt patriotes, d’estimar com ningú la terreta i Sant Portomeu, a l’hora de la veritat tan aviat com podien tots se n’anaven a estudiar o a buscar feina a Barcelona o a Saragossa i tal dia farà un any...  

Aquests records em venen al pensament ara que els catalans, especialment els catalanistes, ens trobem de nou en la tessitura d’haver de reflexionar sobre què és el que ens defineix com a comunitat política i, més important, si continuarem essent-ho. Encara desnortats i mig barallats pel desastre del Procés i sense haver fet net del tot de les seves conseqüències econòmiques i penals, són moltes les veus no partidistes que han vist en l’arribada massiva d’immigrants, en el bon moment econòmic, demogràfic i polític que viu Madrid i, sobretot, en la caiguda de l’ús social del català, el principi del final de la nació catalana.

Que els catalans podem existir sense un estat propi em sembla una obvietat. De fet, excepte els funcionaris i polítics que en viuen, no crec que hi hagi cap ciutadà al món que pugui dir, en puritat, que té un estat que és seu. Però, i sense un ús majoritari de la nostra llengua, podem viure? Com va escriure Ernest Renan, en l’ésser humà sempre hi haurà quelcom superior a la llengua i els costums: la voluntat. El catalanisme polític contemporani sempre ha estat voluntarista. És català qui viu i treballa a Catalunya, va acotar Jordi Pujol. I qui en té consciència i voluntat, havia precisat molt abans Rovira i Virgili. Què passa, però, quan vius i treballes a Catalunya, però no parles el català i, segurament pitjor, no rius ni plores per les mateixes coses que els teus veïns? Que els vincles es trenquen. I sense vincles costa justificar la solidaritat (els impostos), desvetllar l’empatia i promoure l’ànim  cooperatiu.  

La pregunta que ens hem de fer, doncs, és: quin tipus de vincles cal incentivar per afavorir la comunitat política? Els que, com a Nonasp, com a les velles Polis gregues, ens demanen, sempre amb un punt excloent, “i tu de quina casa ets”? O, els que, com a les antigues Civitas romanes, simplement es justifiquen pel propòsit de progrés per al màxim nombre? Personalment, confesso que el retrocés del català em sap greu, com em sap greu la reculada del cristianisme o que, si és guapo, el meu veí de replà de casa no sigui gai. Però encara em sap més greu la corrupció de les nostres autoritats, que augmentin les desigualtats o que perdem l’esperança en el futur.  La llengua, la geografia, aquests o aquells costums i la possessió en comú d’“un ric llegat de records” més o menys versemblant importen, perquè fan comunitat. El que fa nació en el sentit polític, però, és i ha de ser únicament la voluntat de seguir compartint un futur on tots i cadascun de nosaltres ens guanyem bé la vida i on puguem viure segons ens plagui. La resta? Cabòries de la padrina!