Quina extrema esquerra?
La sessió de control sobre Rodalies va tornar a ser una previsible sessió de pim-pam-pum partidista, en què govern i oposició van mirar de donar-se mútuament les culpes d'un desgavell del qual, en efecte, tenen dret a sentir-se'n tots responsables en la part que els correspon. Utilitzar la deixadesa i la desinversió com a armes polítiques és una estratègia tosca, però això és exactament el que s'ha dedicat a fer el nacionalisme espanyol d'estat a Catalunya des de fa dècades. La idea de Salvador Illa és revertir aquesta situació a favor seu: si de la conjuntura política generada per la coincidència de governs socialistes a Catalunya i a Espanya n'aconsegueix una millora real de Rodalies, ja podrà presumir d'haver aconseguit més per a Catalunya que els successius governs independentistes. El mateix val per a altres qüestions sensibles, com el finançament o el català. De moment, el que es va veure i sentir aquest dimecres al Parlament no convida a l'optimisme.
Al començament del debat, el portaveu del grup de Junts, Albert Batet, es va desviar un moment del tema per introduir una falca sobre la que, segons ell, és “una passa de gegant en l'autogovern de Catalunya”: l'acord de Junts amb el govern d'Espanya sobre immigració. Deixant de banda que encara no se sap exactament quin és l'abast d'aquest acord, i que les dues parts l'expliquen de manera ben diferent (succeeix també amb la condonació del FLA per part d'ERC, i en general, amb tots els acords del govern de Pedro Sánchez amb els independentistes catalans), Batet va voler subratllar que només podria impedir aquest avenç històric “la suma de l'extrema dreta amb l'extrema esquerra”. Aquest és un dels arguments preferits pels partits de dreta convencional a l'hora de justificar acords, pactes o diàlegs amb partits d'extrema dreta: l'existència de suposats partits “d'extrema esquerra” que serien l'equivalent als de l'altre extrem.
Quins són, però, aquests partits d'extrema esquerra? Sumar i Podem, a la política espanyola? La CUP i els comuns, a la catalana? Avui dia, aquests són partits socialdemòcrates amb una agenda reformista, i pretendre comparar el seu suposat “extremisme” amb l'ideari ultranacionalista i xenòfob de Vox o Aliança Catalana és insidiós i il·legítim. D'extrema esquerra amb un cert pes a la política catalana fa molt de temps que no n'hi ha (grups com Arran estan més a prop de l'autoparòdia que d'una altra cosa), i cal felicitar-se que sigui així, perquè són una llauna sectària i dogmàtica inenarrable, mestres de la demagògia a compte de la idea, tan burgesa, de fer la revolució. Ara bé, d'extrema dreta sí que en tenim a balquena, i per desgràcia tot fa pensar que en tindrem bastant de temps. Si el PP o Junts no són capaços de fer com la CDU a Alemanya, En Marche a França o els tories al Regne Unit (és a dir, descartar taxativament qualsevol aproximació a l'extrema dreta), ja s'ho faran amb la seva consciència i la seva dignitat. Però que no intentin posar-se la bena abans de la ferida amb falsos paral·lelismes.
