Quina mandra tornar a la feina!
Com ja saben els que segueixen la meva columna setmanal de Correpins i boticlastes, juliol i agost de tots els anys els dedico a parlar sobre la vida, els sentiments i conductes humanes. I la resta de l'any em centro en economia i empresa gairebé sempre. Aquesta columna veurà la llum en digital l'1 de setembre, que és diumenge, així que, com que no sabia si escriure sobre una cosa o l'altra, m'ha semblat que la mandra de tornar a la feina o, més concretament, la mandra de treballar em permetia tocar les dues temàtiques alhora i fer la transició a l’empresa i l'economia de forma més gradual.
La mandra és un dels set pecats capitals. Per què? Doncs perquè significava una falta de voluntat per realitzar el bé, un rebuig a complir els deures espirituals i morals. El cristianisme no parla de la mandra física sense més ni més i, així, Sant Tomàs d'Aquino la defineix com una tristesa davant el bé espiritual que impedia a les persones aconseguir el seu potencial moral.
Per tant, la mandra laboral no és només desgana o falta d'ètica. Significa que alguna cosa no va bé en la nostra activitat professional o entorn de treball. Bertrand Russell, en el seu assaig En elogi de l'ociositat, ja apuntava que la mandra no és més que una resistència a l'explotació. Nega que treballar de manera incansable sigui una virtut, perquè sovint els entorns i activitats laborals no produeixen una millora personal, espiritual o ètica del treballador. No podem demanar motivació a una persona que fa una feina que no millora el món o proporciona benestar als altres.
L'antropòleg David Graeber va encara més enllà en el seu llibre Bullshit Jobs. Afirma que la desmotivació sorgeix quan un sap, en el seu interior, que el seu treball aporta poc valor. Des d'aquesta perspectiva, la mandra, diu, no és més que una reacció normal a tasques que no tenen sentit, que són buides.
Simone Weil aprofundeix en aquesta idea: la mandra apareix quan el treball es torna mecànic, alienador, mancat de significat. El treball ha de nodrir cos i esperit, ha d'oferir algun propòsit.
On vull arribar? Doncs que la mandra laboral no és un pecat. És un símptoma que la feina, a la qual dediquem més de la meitat del nostre temps de vigília, ha de proporcionar-nos un sentit. O hem de saber-l'hi buscar. La mandra de tornar a la feina després de les vacances no és vagància o addicció a l'hamaca. És la tristesa per l'absència de sentit.
Si és el cas, amb temps i a poc a poc, mogui fitxa.
El món és enorme i les oportunitats, infinites.