Quina penitència, senyor Le Senne
“Gabriel Le Senne voldria que tots anàssim a missa cada dia”, em va dir fa poc algú que comparteix vida parlamentària amb ell. Ell mai no se n’ha amagat: és un polític ultraconservador i ultrareligiós, amb aquests tocs masclistes, homòfobs i xenòfobs gràcies als quals hem pogut gaudir de piulades divertides a les xarxes i textos immisericordes a alguns mitjans de comunicació.
Des que va arribar al càrrec, fa un any i mig, el president del Parlament s’esforça de valent a imposar les seves creences privades a l’esfera pública. Ha menystingut el col·lectiu LGTBI, ha inclòs referències religioses en els seus discursos, ha fet crides als indígenes perquè deixin de pensar en ells i es posin a procrear, ha posat en dubte el canvi climàtic i, és clar, ha demostrat que les ferides encara li couen i que tan sols una imatge d’una roja com Aurora Picornell el pot treure de polleguera. També ha deixat palès que no aprèn, no escolta, no té capacitat de rectificar, que la seva intransigència política és enorme. Ni tan sols és capaç d’actuar amb un mínim de flexibilitat per raons de pragmatisme polític: s’estima més armar un bon embolic i acabar als jutjats que tolerar un simple full o una simple camiseta.
És clar, el líder suprem del Parlament ha trobat l’excusa perfecta i s’ha erigit en defensa de la neutralitat de la Mesa, més enllà fins i tot de les valoracions del lletrat major de la Cambra. Es veu que, des que va començar la legislatura, la neutralitat és allò que el senyor Le Senne trobi oportú. Un símbol religiós? Neutral. Una bandera LGTBI i la fotografia d’una víctima de l’exèrcit del dictador nacionalcatolicista? No neutrals. Només faltaria.
La figura de Le Senne s’ha convertit en una mena de penitència per a les persones de bé d’esquerres, feministes, ecologistes, LGTBI, migrants... No sé si aquesta penitència serà útil per presentar credencials davant d’un probable déu. En cas d’existir un ésser superior masculí i dividit en tres persones, més enllà de la imaginació d’una part de la humanitat, pensarà com Le Senne i tindrà una definició unívoca i absolutista de la idea de bé? O serà una mica més enrotllat i entendrà que cadascú viu com bonament pot i que l’important és no fer mal als altres?
Les provocacions no acabaran aquí per a Le Senne, perquè les persones rígides s’ofenen de pressa, sobretot si hi ha qui no pensa com elles i té la poca vergonya de demostrar-ho. A més, el PP no ha mogut fitxa, perquè ja li va bé que es barallin els altres per semblar una opció política suposadament moderada. Dic ‘suposadament’ perquè sustentar un Govern en un partit com Vox és una cosa bastant allunyada de qualsevol accepció de moderació, per molt que es vulgui dissimular. Per part seva, el PSIB també s’alimenta i treu rèdit d’aquest enfrontament amb el representant de l’extrema dreta. A propòsit això, jo em deman: què pensaria Aurora Picornell d’aquesta història?.
