Quina sort haver-te tingut a les nostres vides, Pau

TianaQuina sort haver-te tingut a les nostres vides.

Sempre he sigut conscient, i especialment els últims anys, de la fortuna del que estava vivint. Estrella de la fortuna, vine’m a veure, vine’m a veure, cantava ell al seu immens Electròccid àccid alquimístic xoc, del 1975. I a mi la fortuna em va venir a veure fa uns 20 anys. La fortuna que l’esdevenir de la vida em portés a conèixer i reconèixer en el seu dia a dia el Pau, a entrar a la seva vida i que ell entrés a la meva. A trepitjar escenaris amb ell durant 20 anys, mitja vida meva, i tot el que d’això se’n deriva, que ha acabat sent una amistat de petja profunda. La fortuna de ser amic d’un dels teus músics preferits i que acabi sent família.

La passada tardor, després d’un agònic estiu de dolor que no es trobava d’on venia, se li va diagnosticar un cranc de pàncrees, com li agradava dir a ell, sempre tan juganer amb les paraules, i el pronòstic no era gaire encoratjador. Després d’unes setmanes primer al Municipal de Badalona i després a Can Ruti, però, va tornar cap a casa i ens vam posar a treballar en el guió de la 21a gira de Jisàs de Netzerit o Capítol 0 de la Guerra de les Galàxies, l’espectacle estrenat el desembre del 2001 enmig del caos derivat d’una nevada important en cotes baixes que va condicionar i de quina manera el primer de tantíssims bolos que vindrien. La cosa començava bé.

Uns dies enrere ens hauríem conformat amb una sessió en petit comitè a la Casa Alta, encara que fossin només quatre nadales a la vora del foc o al costat de la immensa mata de marialluïsa de l’entrada, però, encara al llit de l’hospital, li va faltar temps per acceptar la nostra proposta de tirar endavant la gira dels 20 anys.

I així va ser com a mitjans de desembre vam fer algun assaig a la Casa Alta amb un Pau Riba que donava molt més de si del que a priori ens podíem imaginar i el 23 omplíem a rebentar el Centre Artesà Tradicionàrius de la Vila de Gràcia. El mal del Pau s’havia fet públic unes setmanes enrere i era molta la gent que ens volia veure, sabent que potser seria l’últim cop que el podria gaudir en directe damunt d’un escenari. Era molta la gent que se’n volia acomiadar. ¿Un punt de morbositat, fins i tot? Possiblement. De fet, tot d’una tot eren presses i tothom tenia interès en el Pau. Fins al punt que, malgrat programar una minigira amb només 6 bolos prou espaiats perquè en Pau tingués temps de descansar i recuperar-se, en sec ens sortien propostes de sota les pedres, amb oferiments de sales de 500 butaques a la capital i Palaus de la Música pel Dioptria inclosos.

Èxit absolut

La minigira de Jisàs, la 21a, la dels 20 anys, va ser un èxit absolut i un regal del Pau cap a tots nosaltres i també un regal seu cap a ell mateix. L’escenari el guaria, deia, i realment aquesta era la sensació. Ja en el seu últim Dioptria50 amb els De Mortimers, a finals d’agost i ja amb signes evidents del desgast d’una malaltia encara no trobada, va pujar a l’escenari del Palau d’Esports de la Seu d’Urgell talment com si l’haguessin endollat a una màquina d’aquelles de les pel·lícules futuristes que t’ho curen tot i va estar saltant, literalment saltant, des de la tarimeta de la bateria del meu germà Moi, com si de cop hagués rejovenit 20 o 30 o 40 anys. Ni el Mick Jagger.

D’aquell bolo sempre recordarem quan, al final, amb el meu nebot Pau, de dos anys, fill de la meva germana Lia, la pianista del Dioptria del segle XXI, vam pujar a l’escenari i els dos Paus, el Riba i el Soler Queralt, van compartir una estona inoblidable entre cistelles de bàsquet i un públic entregat. Tinc perfectament gravada a la memòria la sorpresa del Pau, el Riba, quan se’ns va trobar al seu costat, el menut a coll meu, i la mirada contenta i generosa que li va regalar al Pau petit, que havia mamat Dioptria, en assajos i concerts, ja des del ventre de sa mare. Encara ni ho sospitàvem, però aquell seria el darrer Dioptria d’una celebració dels 50 anys del disc que havia començat l’abril del 19 al Barnasants i que havia quedat estroncada per la pandèmia. Quina llàstima que no l’hagi pogut gaudir més gent, aquest espectacle irrepetible! Va ser l’últim Dioptria, però, això sí, ni de bon tros seria l’últim bolo del Pau ni l’últim amb els Mortimers.

A ell encara n’hi quedaven alguns amb altres bandes i a nosaltres el regal de la minigira de Jisàs. De fet, tots aquests mesos des del diagnòstic han sigut un regal, una propina de vida que ha aprofitat al màxim, treballant incansablement fins i tot des de l’hospital i posant veus al disc que ultimava amb la seva estimada Orchestra Fireluche fins, literalment, 4 dies abans de marxar. I ultimant, també, el seu darrer llibre, Història de la música del segle XX, que fa només uns dies va tenir la fortuna de poder tenir a les mans i fullejar-lo i que no trigarà a veure la llum de les mans les seves estimades Males Herbes, amb qui fa poc més d’un any va publicar Història de l’univers. I és que en Pau, quan s’hi posava, no s’hi posava per poc.

I ara resulta que ja no hi és. Resulta que ha marxat i vull suposar que ho ha fet amb el taxista que ja havia avisat el 1967, amb menys de 20 anys, perquè el portés al cel a buscar feina, a veure si sant Pere tenia un racó per escombrar o algun núvol que es desinflés o un cargol per cargolar. I en marxar em deixa amb un buit immens però amb una immensa lliçó de vida, de ganes de viure i treballar amb compromís pel que estimes, de no rendir-te malgrat l’adversitat. I una lliçó de compromís, també, amb les creences i en qui ets. Sigues qui ets i no vulguis ser qui no ets, ens deia fa encara no un mes a l’especial de TV3 amb la Laura Rosel.

Últims aplaudiments

En Pau va anar llanguint els últims mesos i els que hem viscut al seu costat ho hem anat veient. Ho vam veure ja durant els bolos de festes portant la paraula de Jisàs per terres catalanes entre sessions de quimioteràpia, fins al punt que l’últim de la temporada, que acabaria sent el seu últim concert, el vam haver d’ajornar uns dies i fer-lo ja bastant enllà de Reis. Un directe durant el qual el Pau va anar remuntant i revifant, la veu li va anar agafant cos i presència, però que va acabar exhaust i amb problemes per fer el seu ventilador amb la guitarra en la rumbera Fum, fum, fum amb la qual buscàvem els últims aplaudiments, llargs i excitats, que ens fessin sortir a fer un bis que aquell dia no vam poder fer.

Va ser a Pontós, a l’Alt Empordà, en una nit que acabaria sent gèlida després de la tramuntana que havia anat desapareixent aquell vespre mentre nosaltres perpetràvem. I, sí, el d’aquell 19 de gener va ser el seu últim concert amb públic o, si més no, amb públic nombrós. Però no pas el seu últim concert, perquè l’endemà al matí, sota un cel blau i un sol fred de gener empordanès, amb la seva generositat a la qual ens havia acostumat ens va regalar a uns quants afortunats (la fortuna, un altre cop!) un concertet deliciós acomodat en una butaca entapissada de color verd al Convent de Pontós, a casa de la també família Associació Mutte Cultural.

A partir de llavors va continuar amb la seva voluntat de ferro i mantenint agenda fins al punt que dissabte 5 de març, la vigília de la seva mort, tenia un concert previst a Malgrat de Mar per al qual uns dies enrere encara havia estat assajant amb una de les seves últimes formacions musicals, PLAN, de Pau, Llull (el seu fill petit, nascut fa 19 anys del ventre de la incansable i irrepetible Memi March), Anna i Noè. El concert a Malgrat no el va poder fer, però dissabte vam ser molts els que n’hi vam fer un a ell a la Casa Alta, la masia on ha viscut els últims 40 anys a Tiana, just a l’altre extrem del Maresme, tornant-li, com deia la Memi, l’energia que ell mateix havia generat.

El que sí que ha pogut fer aquesta última setmana de vida, si més no de vida terrenal, és tenir a les seves mans la seva Història de la música del segle XX a la qual tantes ganes i energia havia posat els últims mesos i posar les últimes veus que li quedaven i donar quatre indicacions finals al tècnic i enllestir la Segona florada, el segon disc amb la Fireluche, que no trigarà a veure la llum. I, després, com si hagués esperat a tenir la feina enllestida, un rebrot en el dolor, uns últims dies de repòs i l’adeu.

Sí, se n’ha anat i sembla que no pugui ser. Sense ser una persona amb la qual tenia contacte diari, sí que hi havia un contacte freqüent, habitual, especialment en èpoques de bolos i els últims mesos, i era una persona estimada, molt estimada, del meu entorn i pel meu entorn. Era. Sí, resulta que ara toca parlar-ne en passat. Molta gent avui n’ha dit moltes coses i se’n diran moltes més. Del llegat que deixa, de la importància que ha tingut en la cultura i la música del país, de la seva irreverència. Jo us he explicat la petja que ha deixat en mi, el Pau íntim amb el qual he conviscut més enllà dels grans titulars. I us ho he contat tal com ho he viscut; com he viscut aquests darrers 20 anys amb ell, mitja vida meva, i també els últims mesos, els últims mesos d’ell amb nosaltres i nosaltres amb ell, els últims mesos de la seva vida. Una vida que, de cop, aquest matí de diumenge plujós, de diumenge d’una pluja ansiada, s’ha apagat. La pluja que buscava al final de la meravellosa Cançó setena en colors (on és la pluja, on és?) ha aparegut finalment i se l’ha emportat en un sospir que ha apagat 73 anys i mig ben curulls. Que curiós com, de cop, tot el coneixement acumulat durant tant de temps, tota la saviesa, totes les notes i puntejats que havia après amb la guitarra, totes les seves veus, desapareixen. “I per què just en aquell moment?”, em preguntava aquest vespre tornant cap a casa xino-xano després de veure com se l’emportaven enfundat mentre uns quants li cantàvem entre sanglots i llàgrimes el Dansardana, “un cant a la terra, al terruny”, el bis amb el qual acabàvem des de fa ja bastants anys el Jisàs. El bis que no vam poder fer a Pontós i li hem fet aquest vespre marxant de la Casa Alta.

“I què farem, ara, per festes?”, em preguntava també. I sense les seves bromes, el seu somriure sorneguer, les seves mirades, la seva guitarra flamenca lleugera i de mal afinar agafada i rascada d’aquella manera que només agafava i rascava ell i amb la qual ens delectava moltes nits de juliol a Cadaqués... i sense les nostres estones a dalt de l’escenari. I és que, després de 20 anys, Nadal, Sant Esteve i companyia no seran el mateix sense el Jisàs, sense les gires, sense el Pau. Ja res serà el mateix. Costarà acostumar-s’hi. Se n’ha anat una persona excepcional en molts sentits i per a mi un radi fonamental de la roda de la vida, que ja no girarà igual. I, per tòpic que sembli, encara no m’ho crec. Érem conscients de la imminència, però quina putada, senyores i senyors. Sempre ens va obrir el cor, casa seva i la seva vida. Sempre a punt per a la broma, per picar-te l’ullet, per seduir-te, per portar-te l’esmorzar a mig matí en bicicleta als estius cadaquesencs. Quins 20 anys que ens has regalat!