'Quo vadis', feminisme?

No sé si amb això del feminisme acabam de saber bé cap on anam. Per ventura hem perdut una mica el senderi, l’estel i la guia perquè, tot i fer molta feruma, no avançam gaire.

El discurs feminista ha aconseguit a la fi una eclosió sense precedents i ha desbordat els propis marges, gràcies a una meritòria i llarguíssima lluita, i gràcies també a la seva diàfana vocació de transversalitat. El feminisme ja és indiscutiblement un dels eixos estructurals de la humanitat contemporània occidental i això és una excel·lent notícia.

Un èxit, però, que no hauria d’amagar les amenaces que poden conduir a l’estancament: la saturació discursiva, l’excessiva victimització, la conflictivització permanent, els nominalismes estèrils, l’atomització, l’autosegregació, les ocurrències extravagants...

Algunes causes feministes, per exemple, tenen un problema de to. Sovint són acompanyades de polèmica i crispació, i això, a la llarga, genera cansament i desafecció. La guerra de trinxera, pròpia de la vida política, no hi ha ajudat, ja està clar. I el tractament sensacionalista d’alguns mitjans de comunicació, menys.

Les xarxes socials no són tampoc un recer de racionalitat i serenor reflexiva. La combustió espontània, l’escàndol impostat, el boicot i la desmesura verbal, propicien escalades vertiginoses que converteixen un innocent debat en un perillós camp de mines. Qualsevol autoproclamat feminista et pot deixar KO en un tuit i no res. Basta ser el primer a invocar el patriarcat.

Els nominalismes dogmàtics també són un problema. És el que passa amb el llenguatge no sexista –o de gènere, o inclusiu, o de formes dobles, o de femení genèric... buf!–, que té, com tot, avantatges i inconvenients, i que ha aportat algunes solucions eufòniques i interessants, i qualque cacofonia extravagant digna d’oblit.

Tanmateix, aquesta artificiosa utilització del llenguatge és qüestió de tria personal i no té sentit imposar-la des de la superioritat moral, tal com recorda Carme Junyent: “Moltes vegades aquest llenguatge ridiculitza la lluita de les dones. I obstaculitza el missatge, perquè acabam parlant sobre com deim les coses, i no sobre què en deim”. Exacerbar discussions infinites sobre formalismes sotmesos a preferències personals i subjectivitats canviants? Francament, m’imagín poques ocupacions menys productives.

El revisionisme històric és una altra temptació del nostre temps i el feminisme, naturalment, no n’és aliè. La tendència actual de voler llegir i jutjar la història amb ulls contemporanis arriba a l’excés, a més de voler-la 'canviar'. Passa sovint amb la tradició literària, excepcional mostra de geni i grandesa però també, com tota construcció humana, hereva del context que la va alletar i consegüent mirall de les sempiternes febleses humanes: ambició, injustícia, lluita de poder, estigmatització del dèbil...

Inquieten propostes com la d’esporgar biblioteques infantils a la recerca de tot allò que no superi els mínims exigibles per la 'perspectiva de gènere', fins al punt de retirar-ne els contes clàssics per ser massa sexistes. Sort de Gemma Lienas o Llucia Ramis, que han recordat que la solució no és prohibir llibres, sinó ensenyar a llegir-los de manera crítica; o de Sergi Pàmies, que alerta del perill d’eliminar bones lectures políticament incorrectes per substituir-les per mediocres representants d’una literatura bonista de laboratori; o de Carme Fenoll, que afirma que els clàssics responen a una tradició que no podem ometre si volem educar de manera responsable.

Arran de l’estrena del seu Macbeth, Joel Coen i Frances McDormand han explicat que no el volien fer actual, sinó universal. Ella, a més, confessa que no li interessa la interpretació moderna de Macbeth com a emblema de la masculinitat tòxica, ni  corregir  l’estereotip de Lady Macbeth com a bruixa: un Shakespeare políticament correcte seria imperdonablement banal. Quina dona, la MacDormand...

Mentre ens entretenim amb aquests esquers, en el món real el sexisme creix i creix i creix. Un diari es fa ressò de la intenció d’incloure dones al temari de Filosofia de Batxillerat: recull l’opinió de tres professors (tots tres, homes); un altre diari dedica un reportatge a la reparació de la memòria de les condemnades per bruixeria: s’hi entrevisten tres historiadors (tots tres, homes); la secció local de l’emissora progre per excel·lència presenta els col·laboradors de la nova temporada: el psicòleg, el pediatre, el politòleg, el músic, el gastrònom, el professor universitari, el graciós oficial... cap dona; arriben les novetats editorials a l’institut i venen carregades d’heroïnes molt modernes –tattoos, WhatsApp, noms guais...–, però amb el mateix raquític esquema de valors d’Elizabeth Bennet a Orgull i prejudici. I més mal escrites, per descomptat.

 Nanda Ramon és professora