La R més antipàtica
“El cotxe més ecològic és el que no es fabrica”. Sens dubte, un gran titular. Contundent i de rabiosa actualitat, i molt inspirador per al debat mundial sobre el futur de la mobilitat sostenible. En realitat, però, l’encertat titular va aparèixer a la revista Integral’.. l’any 1993! Fa pràcticament 30 anys.
L’article en qüestió feia referència a una altra inflexió de la indústria de l’automoció, marcada pel canvi cap a la benzina sense plom i la progressiva introducció de catalitzadors. La transformació es va viure com una autèntica “transició ecològica” i els nous automòbils eren qualificats de “responsables”, “ecològics”, “verds”, “nets”... Allà on no arribava un consell regulador neutral –que no existia–, va arribar el màrqueting, i fins i tot els brocs de les benzineres es varen disfressar de verd.
El repte mediambiental es va viure des de les grans empreses com un aliat en la superació de la forta recessió de la comercialització d’automòbils –això sí que era una bona notícia per al planeta–, i es va aconseguir revertir el decreixement instal·lant en l’imaginari col·lectiu una nova motivació “generosa i responsable” per a continuar adquirint nous vehicles motoritzats: “Canvii de cotxe, de tan ecologista com som”. Més o menys com ara.
Un cop amortitzada la “generació sense plom” i superat el trauma pel frau de Volkswagen sobre les emissions dels seus cotxes, la humanitat avança confortada cap a l’optimista albada elèctrica, que ja s’albira a l’horitzó d’una nova era. “Revolució verda”, “transició ecològica”, “reinventar-se”...
Sorprèn la bona premsa que acompanya el cotxe elèctric –i altres electrodomèstics– i la seva altíssima capacitat de seducció del mercat en un temps rècord: 78% d’augment de les vendes el 2020; 216%, en el cas dels híbrids. La percepció general és de confiança en el nou model, que ens descarrega de feixucs remordiments –ja no embrutam-, però que no ens exigeix un canvi d’hàbits significatiu –podrem continuar anant en cotxe particular il·limitadament–. Ideal, tu.
La “netedat” del cotxe elèctric es basa, òbviament, en les seves baixes emissions –especialment les de CO₂–, però també en el seu funcionament silenciós i en la seva eficiència energètica. Sovint, però, l’avaluació de la netedat i sostenibilitat es limita al vehicle pròpiament dit, i oblida altres aspectes imprescindibles: Com es fabrica? Amb quins materials? Quina energia es necessita per a la seva fabricació? Quines emissions es produeixen en el procés? Com i on es produeix l’energia necessària per al seu funcionament, una vegada adquirit?
Indubtablement, un dels aspectes més inquietants de l’aposta elèctrica és la fabricació, durabilitat i processament de les imprescindibles bateries. En el cas dels automòbils elèctrics, la forta demanda ha desencadenat una autèntica “febre del cobalt” a països pobres com el Congo, amb el 75% de les reserves mundials d’aquest metall no renovable. La difícil traçabilitat del producte en el seu recorregut des de la mina fins al nostre ‘moníssim’ automòbil elèctric, no pot garantir que el procés no amagui casos de gravíssima precarietat, dura explotació, pèrdua irreparable de sobirania ecològica, substitució irreversible dels usos agraris, coerció de la població local... i el treball d’algun dels 22.000 infants que es calcula que hi fan feina de manera “irregular”.
Un altre aspecte transcendental és la producció de l’energia que alimentarà el nostre netíssim cotxet i que moltes vegades continua fabricant-se a centrals tèrmiques vintage, amb una generosa aportació al CO₂ planetari.
Fins i tot en el cas de l’energia elèctrica renovable, com la solar fotovoltaica, s’obren nous interrogants, de difícil solució quan les dimensions de la producció deixin de ser testimonials: On es produirà l’energia? A costa de quins usos agraris? Amb quin impacte sobre el paisatge? On s’emmagatzemarà? On s’instal·laran les subestacions o les enormes torres d’alta tensió necessàries per a transportar-la?
L’entusiasme dels grans inversors privats i l’impuls dels governs –estatal i autonòmic– han posat en marxa la tramitació a Mallorca de 50 nous parcs fotovoltaics en sòl rústic. Algun, com el del Cap Blanc, d’uns 243.000 m².
Curiosa transició, aquesta, que ens obliga a abandonar l’activitat agrària i ramadera, a renunciar a la diversificació econòmica basada en el producte local, a destruir el paisatge, a prescindir de l’absorció de CO₂ que fa el sòl rústic en condicions normals i a hipotecar llargament el nostre futur –parcel·les llogades a 200 € mensuals en contractes a 30 anys. Sense comptar les noves filades d’alta tensió que ja profanen, des d’altíssimes torres, els indrets més venerables: sa Marina, Son Vic Vell, Bunyolí...
Alternatives? Només una possible. La més antipàtica, això sí: Reduir.
